La Wendy és una noia autista de 21 anys que viu a Califòrnia. És admiradora absoluta d’Star Trek i li agrada molt escriure. Un dia veu per la televisió un anunci d’un concurs de guions sobre Star Trek que presenta Paramount Pictures i s’hi vol presentar. Per això, i malgrat les seves rutines diàries, s’esforça per escriure un guió perfecte. El fet de tenir autisme li proporciona moltes complicacions a través de l’aventura que emprèn per culminar la seva missió: entregar a temps el guió al qual tant d’esforç ha dedicat.

Cal destacar l’actuació brillant i sublim de Dakota Fanning. Ambdues germanes Fanning tenen un especial talent per a la interpretació d’emocions humanes complicades, i això es pot percebre dins la gran pantalla. També valoro positivament la relació que s’estableix entre les dues germanes de la ficció durant tot el film: una relació que acaba amb la comprensió i l’empatia per l’estat de la Wendy.

Grans cites que caldria anotar dins d’una llibreta poden ser: “No tinguis por, Jim, allò desconegut és allà perquè ho conquistem; no perquè li tinguem por”. Bona banda sonora, amb un estil que fa recordar a la de Juno, i una escenografia i posada en escena força treballada. Aquesta pel·lícula cal tornar a veure-la i així gaudir-la per partida doble.

Trobem un rerefons filosòfic dins del film: l’autisme es tracta d’una manera natural i gens convencional de com estem acostumats a veure dins del cinema. Aquest metratge ens ensenya que cap malaltia, per molt complicada que sigui, no ha de condicionar la nostra vida i l’hem de vèncer fent front a les adversitats que se’ns presenten.

D’altra banda, es barreja el to dramàtic proporcionat per la situació de la protagonista amb moments còmics, com per exemple, una conversa entre la Wendy i un policia en Klingon. També el gos de la protagonista amb l’uniforme de l’Enterprise. Hi ha moltes picades d’ullet al món d’Star Trek que la Wendy ho assumeix cap a la seva pròpia vida.

El guió que ella crea no tracta de Star Trek. Només n’és l’escenari. El que intenta dir mitjançant l’escriptura és que sap que és diferent i que intenta comprendre la seva situació, però que no permetrà que obstaculitzi els seus objectius. Com el senyor Spock.

Sense ser conscient, apel·la a l’empatia i l’amabilitat de l’espectador. He trobat que la Wendy és un personatge entranyable, amb un cor més gran que les seves circumstàncies, i això la fa ser sensible i diferent.

Hi ha un aspecte negatiu, però. La relació que sorgeix entre en Sam i la Wendy queda una mica a l’aire i no es defineix amb claredat. En Sam simplement la vol ajudar, o hi ha quelcom més profund? Són dubtes que em sorgeixen després de veure el desenllaç del film. Podem esperar per d’aquí un parell d’anys una segona part de la pel·lícula i resoldre els meus interrogants?

Ja feia temps que no es parlava de Star Trek al cinema, i aquest film és una bona forma de fer renéixer la mítica saga des d’un punt de vista diferent sense decebre els trekkies més fanàtics.

Comparteix
AnteriorAquest divendres al cine…
SegüentCINECLUB XIC. Mirai, mi hermana pequeña
Clàudia Garcia
Sóc filòloga francesa, amant dels llibres i dels idiomes. Em trobareu gran part del temps viatjant pel món, o dins d’una cafeteria amb un cafè i un llibre a la mà. Els meus interessos són molt variats i es troben entre el bon cinema, la literatura, l’escriptura, la fotografia i l’art. M’agrada llegir sobretot poesia, novel·la anglòfona i francesa dels segles XIX-XX. La meva escriptora anglòfona preferida és Emily Dickinson, i el meu poeta francès preferit és Arthur Rimbaud.

Deixa una resposta: