En aquest segon post completem el petit llistat de pel·lícules “dolentes perquè sí”. Llistat, val la pena recordar-ho, avalat pel més que dubtòs i esbiaixat criteri d’un servidor.

Si ja vam veure dues decepcions i un avorriment la setmana passada, avui toquen tres “horrors” de pel·lícula. Quan parlem d’horror us poden venir a la memòria dues imatges ben antagòniques. Alguns visualitzaran el rostre agonitzant d’en Marlon Brando després de sucumbir al matxet de Martin Sheen a Apocalypse Now (1979), precisament murmurant “L’horror, l’horror”. A d’altres, la paraula horror com a manera d’expressar aversió els pot portar a la ment el jove Macaulay Culkin cridat horroritzat per la coïssor de l’after shave a Solo en casa (1990). Com veureu tot seguit, ambdues imatges ens seran vàlides.

 

Transcendence (2014)

01Aquesta primera pel·lícula respondria a l’agonia que comentàvem del coronel Kurtz-Brando. I és que l’horror de Transcendence, i dels seus actors, és d’aquells que et deixa aplatanat al sofà, abatut i amb poques ganes –per no dir amb temor- de tornar a mirar una pel·lícula en molt temps.

Es tracta d’una història que pretén ser d’acció i intriga sobre les nefastes conseqüències de dotar les computadores de capacitat de raonament. Anant a la broma fàcil i barroera, aquest film li escau molt millor el títol de InTranscendence, però no ho vull dir gaire alt ja que fàcilment es podria dir el mateix d’aquest article. Feta aquesta broma tant subtil, dir que a Transcendence, el seu protagonista, Johnny Depp, es passeja per la pantalla com si fos un holograma. En sentit figurat i en sentit literal, perquè part del metratge és només una veu i una imatge projectada per ordinador perquè transfereixen la seva consciència a una computadora; però la resta del film on apareix en “carn i ossos” només agafa volum el seu cos, no la seva interpretació. Busqueu fotos a internet del film i veureu que en totes les fotos del film Johnny Depp fa la mateixa ganyota.

L’acompanyen Rebeca Hall i Paul Bettany, que malgrat no estàr molt lluïts almenys donen la sensació d’esforçar-se una miqueta en els respectius papers. En papers menors hi ha també Kate Mara i Cillian Murphy. També apareix Morgan Freeman en el repetitiu paper secundari a què tristament ens té acostumats, que sempre interpreta amb el mateix to.

Una pel·lícula grandiloqüent i pretenciosa que vol tocar massa temes (el perill de dependre en excés de les màquines, l’ambició de poder, la força de l’amor…). Ja des de la primera escena, on un dels personatges secundaris recorda la parella protagonista -fet que ens condueix a l’inici de la història-, dóna la sensació que intenten vendre’ns una tragèdia quan el que tenim és una opereta poc creïble, mal executada, mal interpretada (crec que el més correcte seria “no interpretada”), que no capta l’atenció en cap moment i que resulta somnolent. Canvieu de canal cagant llets si mai us la trobeu fent zapping per la tele!

 

 

La Jungla de cristal 4 i 5 / Die hard 4 i 5 (2007 i 2013):

03Els noms vertaders són més llargs, però per entendre’ns bé ho deixem en Jungla de cristal o Jungla de cristal 4 i 5. Amb aquestes dues cintes, sobretot la cinquena, estem davant d’un horror dolorós que ens fa cridar desconcertats mentre veiem com ens desprestigien i ens desvirtuen un heroi mític i estimat com John McClane.

La jungla de cristal 4 és una pel·lícula fluixa. I després de l’inesperat -i espectacular- encert de la tercera entrega de la saga, podem afegir-hi que innecessària. Malgrat tot, pels seguidors de John McClane, és una pel·lícula que encara es pot aguantar, un entreteniment -molt- lleuger que si es deixa gaudir no és tant pels mèrits de la pròpia cinta sinó per la seva capacitat evocadora dels films anteriors. Aquesta evocació ens ve quan veiem John McClane accidentalment involucrat en un atac informàtic que compromet l’ordre i la seguretat de tot el país. També trobem el punt evocatiu en la figura de la filla que, si bé se la treuen del barret, serveix per recrear -sense insistir-hi- el distanciament de John McClane amb la seva dona a les dues primeres entregues. Per acabar, fa de bàlsam alguna de les converses de John McClane amb l’informàtic que està custodiant, on es fa referència al passat del policia i en com  acaba sempre “sent aquell tio que salva la situació”.

Hi ha altres components de la cinta que ens porten a la memòria moments del passat més gloriós de la saga, per exemple tenim un malvat que actua per ressentiment i venjança. Si això no us ha fet venir la imatge de Jeremy Irons hi afegiré que la seva mà dreta és la seva parella i a la vegada una experta en l’art de matar. La cinta, tot i tenir alguna escena d’acció innecessàriament exagerada i grandiloqüent com “l’enfrontament” amb l’helicòpter, encara ens mostra algunes baralles cos a cos on John McClane ens fa creure que no ha perdut el seu “enginy” espontani (tant físic com verbal), tant característics en les dues primeres cintes de la saga. Com ja he dit, La jungla de cristal 4 és un film innecessari, on tant el personatge com l’actor (Bruce Willis es passeja per la pantalla sense esforçar-se gaire) no llueixen el carisme que els hi coneixíem, però -en part per benevolència nostàlgica- és un film excusable.

02I si La jungla de cristal 4 ja evidenciava que la fòrmula o la franquícia estaven del tot esgotades, La jungla de cristal 5 és directament un insult a la saga. Un ultratge. Assistim a la humiliació cinematogràfica d’un heroi generacional mentre per dins ens preguntem ¿Per què John McClane? ¿Per què Bruce Willis? ¿Per què vas signar fer la cinquena si la quarta ja era dolenta? Aquí es treuen del barret un fill –ja no es parla de la filla de la quarta entrega-, que casualment és arrestat a Moscou per assassinat. Malgrat fa anys que pare i fill no es parlen, el bo d’en John McClane decideix anar a Moscou a veure què ha passat. Precisament l’escena on entregen a John McClane la fitxa confidencial sobre el cas del seu fill i on ell decideix anar fins a Rússia perquè “és el meu noi”, és realment vergonyosa, falsa i fins i tot fa venir ganes de riure (pels nostàlgics del John McClane dels 80 és un “riure per no plorar”). Les escenes d’acció i persecucions de cotxe, sobretot aquestes últimes, són del tot desproporcionades, exagerades i gratuïtes.

L’argument de fons o trama de la història -sense tornar a fer referència al trist vincle pare-fill- és igualment surrealista i forçat.Bruce Willis es passa mitja pel·lícula exclamant “Jesus Christ” en la versió anglesa i el fill queixant-se de la irrupció del pare en la seva missió. Ah! sí. No ho he mencionat, el fill resulta que és un agent de la CIA en una missió secreta a Rússia per destapar un cas de negligència que va causar el desastre de Txernòvil. Sí, ho heu sentit bé, Txernòvil. I sí, la pel·lícula està ambientada al present. Però resulta que l’accident de Txernòvil va ser la maniobra secreta d’un científic rus (un malaguanyat Sebastian Koch) per amagar un armament nuclear a la central.

Agafeu-vos que va forta la cosa. Ja us podeu imaginar el resultat final de tot plegat. O com diria Quim Monzó, ja us podeu imaginar “la magnitud de la tragèdia”. Afegiu-hi, si voleu, que sembla ser que Bruce Willis estaria disposat a rodar la sisena entrega, i que l’argument aniria fent salts en el temps entre un jove McClane (actor sense confirmar) i un McClane madur (que interpretaria Willis). Mare de Déu senyor!

Ramon Muns

 

 

AnteriorLa pèrdua. Segona part
SegüentAquest divendres al cinema…
Avatar photo
Científic durant el dia, amant del cinema i la lectura a les hores lliures. M’agraden els westerns. La trilogia del Padrí és la referència, Sam Peckinpah el caràcter, Jim Jarmusch i Richard Linklater el present (me’n descuido tants…). El meu llibre preferit és “Seixanta anys d’anar pel món” d’Eugeni Xammar. M’agrada llegir de tot, però entre Proust i Montaigne hi és gairebé tot. Jaume Cabré és l’autor de qui he llegit més llibres.