Les dones d’en King

Carrie White

1974, la jove Carrie White llança a la fama el que posteriorment seria l’escriptor de gènere de terror més ben valorat de finals del segle XX i principis del XXI. La noia marginada amb poders telepàtics que desencadena una matança en un ball d’institut és qui col·loca Maine sobre el mapa de la literatura. 

Si ja la novel·la va causar revolada, més ho va fer la pel·lícula que va dirigir Brian de Palma amb la Sissy Spacek  com a Carrie. El personatge de la Carrie és el d’una jove innocent a la mercè d’una mare embogida i entregada a una espècia de devoció religiosa. Quan un noi la convida a un ball, la noia tota ingènua, pensa que ha arribat al final de les seves desgràcies, però lluny d’això està a les portes d’una gran humiliació, la qual, alhora, desencadenarà una matança en el moment que la noia deixa de reprimir els seus poders.

La Carrie representa una faceta de la vida d’en King. Ell mateix reconeix que la noia representa els sentiments que ell tenia quan era un noi pobre enmig de la vida d’institut. Tot i que mai va viure els episodis de marginació, sí que va conèixer moltes noies que ho patien. Carrie és el seu homenatge a aquestes noies, en la qual il·lustra la marginació, però també la força que poden arribar a demostrar.

Wendy Torrance

The Shining (El resplendor) és probablement una de les obres més famoses de l’autor americà. Probablement Stanley Kubrick i Jack Nicholson es van encarregar de catapultar-la a la fama, però és una dona de qui vull parlar: de la Wendy Torrance (Shelley Duvall a la pel·lícula), la que pateix tota la bogeria del seu home, les conseqüències de l’hotel i que s’ha de fer càrrec de salvar el seu fill. Tot i que se la descriu com una dona dèbil, sensible i sense gaire determinació no és ella la que cau en la influència de l’hotel Overlook, sinó el seu marit. Així doncs potser no és tant dèbil, oi? Al llibre se’ns explica que viu atrapada en el record d’una germana morta i una mare dominant, la Wendy treu forces de la seva part més maternal per sobreviure al malson que King crea especialment per a ella.

El personatge de la Wendy és un model força habitual a l’obra de King, ja que sovint s’ha dedicat a plasmar la violència física i psicològica contra les dones en diferents àmbits. No obstant això, les dones que pateixen maltractaments a l’obra d’en King sempre solen acabar-se mostrant com a resistents i amb una gran capacitat de canvi i adaptació. En el cas de la Wendy, el seu motor és en Danny.

Beverly Marsh

No fa ni tant sols un mes que vam poder veure la segona i última part en què el director Andy Muschietti va dividir una de les obres més emblemàtiques de King: It. La Beverly (Jessica Chastain com a dona i Sophia Lillis com a nena) és l’únic personatge femení del club dels Perdedors. A més, tot i la vida que li ha tocat és una noia de caràcter fort i decidit, molt més interessada a jugar amb els nois que no pas a fer el que la societat espera que faci una noia de la seva edat. A la segona part de la pel·lícula (27 anys després de la primera topada amb Pennywise) se’ns mostra com una empresària d’èxit amb la línia de moda pròpia. Ara bé, tant de nena com de dona veiem que sota la cuirassa hi ha una trencadissa que fa que sempre acabi a mans d’un maltractador: el pare, de nena; el marit, de dona.

Ara bé, Beverly Marsh és la protagonista de l’escena més arriscada que en la meva opinió ha escrit mai King (tot i que no he tingut el plaer de llegir-me tota la seva obra). No tinc clar que avui dia, hagués passar la censura que ens autoimposem en aquesta societat plena de tabús. Parlo de l’escena en què la nena d’11 anys s’entrega sexualment a tots els seus companys per fer que el grup es torni a unir després d’haver viscut el terror d’enfrontar-se a It. Es tracta d’una escena crua i molt arriscada, però que acaba sonant gairebé poètica de la manera com la descriu King.

Annie Wilkes 

M’atreviria a dir que el personatge de l’Annie és dels més emblemàtics de l’obra d’en King, i la interpretació que en fa Kathy Bates a la versió de Misery del 1990 la va elevar a imatge de la cultura popular. 

L’Annie és una dona amb una part molt fosca que viu sola en una casa apartada del poble. Gairebé no té cap relació amb els veïns i s’aïlla de la vida social. Només viu per a la seva obsessió: les novel·les romàntiques de l’escriptor Paul Sheldon. Ella desperta el seu caràcter més sinistre quan l’escriptor pateix un accident i desperta a casa de la dona, ja que segresta l’autor i l’obliga a escriure una nova novel·la protagonitzada per la seva heroïna preferida, la Misery Chastain.

Tot i que l’Annie no amaga res sobrenatural com el cas de la Carrie, sí que és ella la que desencadena l’horror de l’obra de King a la qual pertany. És pura bogeria, d’allò més humana, i probablement per això la fa encara més aterridora que la resta de personatges que ha creat King, perquè precisament no té res que no puguem trobar a la nostra vida. 

Aquests són només quatre personatges coneguts de l’autor, però n’hi ha molts més. Hem vist dues dones que desencadenen l’horror en la seva novel·la i dues dones víctimes de l’horror que algú altre desencadena. No obstant això, no fa ni un mes van poder veure com una altra obre de Stephen King (escrita juntament amb el seu fill Joe Hill) inaugurava el Festival internacional de cinema fantàstic de Sitges. Estic parlant de In the tall grass. Tot i que no és una novel·la coneguda, hi tenim una altra dona que mostra el seu cantó més valent com és la Rebecca , Becky. Però no podem oblidar Jessie Mahout de Gerald’s Game, Susannah Dean de The dark tower o Donna Trenton de Cujo. De fet, fins i tot podríem mencionar It (o Pennywise), tot i que la forma de pallasso que més adpota se’ns presenta com a masculina, al final de la novel·la se’ns descobreix com una entitat femenina capaç d’engendrar.