El mes passat, l’avinguda de la catedral de Barcelona es va convertir en una avinguda de llibres, autors i lectors. Un espai a l’aire lliure on les paraules tenien la força predominant. Parades de diverses editorials exposaven els llibres que havien editat en català per donar a conèixer o captivar uns quants lectors que desconeixien l’existència d’algun dels llibres que hi havia exposats. D’altres sortien de la impremta de forma recent.
Entre tots els llibres que hi havia em vaig quedar captivada per la col·lecció que parla sobre sentiments de l’editorial ComaNegra. Dolor, por, ansietat, felicitat, passió per la lectura, l’amor i el desamor, l’èxit i l’autoestima. Així doncs, vaig a emportar-me Les ales de la papallona (2015), obra d’Ariel Andrés Almada. No vaig trigar massa a posar fi a la historieta de la Clara, una noia que viu a mitges a causa de la por i l’ansietat. La Clara passa d’una vida anestesiada a volar igual com fan les papallones: sense por i cap al sol.
La lectura d’Andrés Almada no és un text qualsevol, ja que després et fa reflexionar sobre el que et diu. Recentment he hagut de posar en pràctica tot allò llegit, i és que a les persones que patim ansietat de forma constant ens costa aprendre a acceptar-la i conviure amb ella com la nostra amiga i no la nostra enemiga. Ens és difícil acceptar, veure i viure el procés d’un moment fosc per convertir-se en llum.
“Tu has creat aquest petit infern en el qual t’has endinsat, Clara. I només tu pots trobar el camí de sortida. L’ansietat només ha vingut a dir-te que els anys passen i que t’has oblidat de ser qui eres de veritat. L’ansietat no és el final. És el començament de tot”. Li diu un home a la Clara. I llavors ella fa un canvi de xip. I jo també.
Igual que la papallona, el més important és observar i entendre com es gesta un capoll per convertir-se en el que serà un insecte d’ales de colors llampants i vius. L’ansietat s’ha de detectar mentre creix per evitar que esdevingui una explosió, i sigui un pas per poder sortir a l’albada de la millor forma possible. Has de jugar amb la papallona, seduir-la i volar amb ella a la mateixa velocitat.
Recomano el text d’Ariel Andrés Almada a tothom, perquè tots ens conscienciem que l’ansietat forma part de nosaltres i no una de les nostres pors. Perquè “sense la foscor mai veuríem les estrelles”, com diu l’autor.
