El silenci del mar / Le silence de la mer (1949)
87 min. França
Dir. Jean-Pierre Melville
Actors: Howard Vernon, Nicole Stéphane, Jean-Marie Robain
El Silenci del mar és la primera pel·lícula del reputat director francès Pierre Melville (Le samourai, 1967; Bob le flambeur, 1956; El ejército de las sombras, 1969). Es tracta d’un relat antibel·licista ambientat durant la segona guerra mundial on una família francesa, un tiet i una neboda, es veuen obligats a acollir un oficial alemany a casa seva. Com a resistència simbòlica, els dos familiars continuen fent vida normal ignorant la presència de l’oficial i sense pronunciar cap mot davant la seva presència.
El film està basat en l’obra homònima de Vercors publicada clandestinament durant l’ocupació nazi. Jean-Pierre Melville, que havia combatut a la segona guerra mundial i va entrar a França amb les tropes de Patton, va demanar els drets d’autor de l’obra, però Velcros no volia que s’adaptés al cinema. Melville li va dir que la rodaria ell mateix, amb els seus diners, i que li ensenyaria a ell i a 24 membres de la resistència. Si no els hi agradava la cremaria davant seu.
Melville va rodar el film clandestinament, al marge dels sindicats, de la indústria francesa, sense el permís de l’autor i sense experiència prèvia. Circumstàncies que fan d’El silenci del mar un dels primers films vertaderament independents. El resultat és un film senzill i directe però plè de simbolismes i recursos d’una qualitat extraordinària tot i tractar-se d’un director novell. Tenim, per exemple, la primera aparició del tinent alemany, il·luminat de manera expressionista, sembla tret d’una pel·lícula de terror. Per intentar guanyar-se la simpatia de la família, el tinent alemany es presenta sempre vestit de civil. Amb el canvi de roba, de la militar a la civil, el tinent intenta mostrar-se de manera més pròxima, com un individu i no com un membre més de l’exèrcit (on no hi ha distincions i tothom vesteix igual), una clara metàfora de la capacitat crítica de l’individu i l’alineació de les masses. Melville fa un ús molt suggerent dels primers plans, els de la neboda són especialment enigmàtics i captivadors, mentre que en diverses ocasions, sobretot al principi, el tinent alemany és enfocat en plans contrapicats, més amenaçadors.
Quan el tinent viatja a París per trobar-se amb els seus superiors i antics amics, les senyalitzacions en les bifurcacions es poden entendre com la cruïlla ideològica que separa la direcció del partit nazi de la mentalitat idílica del tinent. Una diferència que el tinent descobreix de manera dolorosa en arribar a París. Hi ha altres moments molt bells, com el monòleg dels autors literaris i músics o, sobretot, el mocador de la neboda al final del film.
El silenci del mar és un film oníric de clara influència expressionista i que intenta mostrar les diferents sensibilitats que hi havia en ambdòs bàndols deixant que siguem els espectadors qui treguem les nostres pròpies conclusions. El silenci del mar és una pel·lícula que es va avançar més de 10 anys al corrent cinematogràfic conegut com la Nouvelle Vague i en el que Truffaut, Godard i Chabrol es van emmirallar.
Melville va rodar la cinta en 27 dies però repartits en diversos mesos. L’equip el formaven dos tècnics, els actors, un càmera i un operador de so. Rodaven un dia i, quan Melville tornava a tenir prous diners per pagar l’equip, tornaven a rodar durant una altra jornada. El modest film, sense sortir de la llar del tiet i la neboda francesos, és un homenatge a la resistència francesa. La pel·lícula, que ha estat editada en DVD i Blu-ray recentment en versió restaurada i complementada amb un petit documental molt instructiu sobre el rodatge, és una cinta que es veu avui amb la mateixa vigència i impacte de quan es va estrenar, sens dubte una molt bona proposta nadalenca ideal per descobrir un clàssic d’un mestre del cinema europeu.
