Au, som-hi! Ja heu pogut deduir pel títol que aquesta és la d’un vell xaruc escarrassant-se amb les noves tecnologies. Sense anar més lluny, gairebé en tinc 30, que no són pocs. Fa cent anys, no tenir deu fills a la trentena era de jutjat de guàrdia. I ara diuen que són els nous vint. D’aquest daltabaix no hi ha qui en tregui l’entrellat, ves.
Res, res, no us desvieu del tema. Aquest odiòmetre és el de l’autocorrector del telèfon mòbil. Com hi ha món! De veres i poca broma, que aquesta m’emprenya molt. No hi penso posar més pa que formatge, no.
Algun il·luminat, setciències i saberut es pensava que algun dia podríem viure amb aparells intel·ligents que ens ajudessin amb quelcom tan vague, amorf i inabastable com és la llengua. No, no. En un esforç que, reconec, deu haver estat descomunal, hom ha inventat un servei d’allò més insidiós i esgarriacries: l’autocorrector del mòbil.
D’antuvi, apar com un gran avenç, que pot solucionar les mil i una dificultats que hom té per expressar-se en català. Ca! No hi hauria problema si ens ho miréssim més. D’altra banda, però, hi ha casos en què és necessari i no se’n discuteix l’ús. Arribats fins aquí, correcte. L’horror ve quan aquest sevei tan inservible es desmunta per si sol. Quan comença a corregir més enllà de les seves capacitats o més enllà del que hom s’espera.
Més d’una vegada sorprèn quan corregeix un mot per un altre que no toca. Que MAI no toca, de fet. Que trastoca tota l’oració i ho engega tot a rodar. No és el mateix, i qui més, qui menys, coincidirà, “ara vinc” que “ara vins” o “enseño inglés” que “enseño ingles”, o “dona” i “dóna”. De fet, pel que fa als accents diacrítics, no us preocupeu, ja se’ls ha carregat l’IEC. No hi ha qui s’hi aclari, quin daltabaix! Agafa i et recull una “a” i la transforma en una “e” i et fum enlaire un mot, s’emporta per endavant l’essa d’un plural i et desquadra la frase.
I el pitjor de tot és que sempre ho fa quan no ho vols! I aleshores, bon català com ets, intentes arreglar de nou la frase. Mal llamp s’endugui el corrector! I t’hi estàs més estona. Que és precisament l’últim que hom vol un cop està escrivint, exielebrat, amb el telèfon mòbil. I, si per mal cas, ens trobem amb un paio que no hi para atenció, podem acabar-nos barallant amb vertaders jeroglífics. Per mofar-se de la Pedra de Rosetta!
També n’hi ha una altra: quan el missatge és banal i té a veure amb les cerveses pendents amb els camarades, no passa res. Quan hom parla amb el cap de la feina, però, s’ha d’anar amb compte, ull viu! Si no vigiles, malament acabes. I ja se sap: ni de bromes ni de veres, a l’amo toquis peres. O també s’ha d’estar al cas en parlar amb la parella, que segons què sempre pot tornar com un búmerang quan hom menys se l’espera.
I seguint en la línia de desastres: aquell corrector estrant de mòbil estrany que barreja i mescla idiomes: aquell que no és ni català ni castellà, que del catanyol en fa bandera i converteix el text en una amalgama sinistra que escup en la memòria de Pompeu Fabra.
I una altra que fa por: quan els suggeriments de paraula et fan confiar-te i passes via sense ni mirar per on van els trets… i en acabat del text, n’hi ha per posar-se les mans al cap! No és l’autocorrector del mòbil: acaba sent l’auto croqueta del móvil.
Odiòmetre: 9/10
És tan difícil d’abastar la quantitat i qualitat de les que ens ha gastat a tots, que ens hi estaríem fins a Sant Jordi. Cada dia, com a mínim, una o dues. Això és intolerable. Que algú prengui mesures, senyores i senyors!
