A la primera temporada de Las escalofriantes aventuras de Sabrina, els subscriptors de Netflix vam poder veure una nova versió de la sèrie de finals dels 90 amb un guió menys humorístic, més satànic i amb una estètica diabòlica i terrorífica que va fer les delícies dels espectadors. En la segona part de la sèrie, malgrat que clarament forma part d’una única temporada, hem pogut veure com la sèrie s’enfosquia encara més i com es deixaven de banda les relacions familiars de la Sabrina i la lluita interna de la protagonista en haver de triar entre el món dels mortals i el camí fosc que li està predestinat. Ja us adverteixo que si no heu vist la primera part de la sèrie és possible que no entengueu res i que les meves paraules us sonin a encanteri demoníac. La cosa serà pitjor si encara no heu vist la segona, perquè és inevitable parlar-ne sense per espòilers, de manera que val més que deixeu de llegir. Si continueu llegint, que Satanàs us agafi confessats.  

Com ja sabeu, la sèrie ens explica les aventures de la Sabrina, una adolescent mig bruixa mig mortal que viu a cavall entre el món dels mortals i el món de la màgia. Com ja vam veure a la primera part, Sabrina és una part clau en els plans del Senyor Fosc, però ella es resistirà a formar part dels seus designis.

A la primera part, la màgia i els encanteris apareixien amb comptagotes, però a la segona part sembla que els guionistes han agafat el gust a això de la màgia i per això, trepitgen l’accelerador. Això té coses positives i coses negatives. Com a positiu, s’ha de reconèixer que hi ha una mica més d’acció i que els personatges del món fosc de sèrie tenen més protagonisme. Per contra, en alguns episodis sembla que no sàpiguen què fer dels amics mortals de la bruixa i passen bastant desapercebuts fins al final, on sembla que es torna a reconduir la situació.

Com a positiu, l’ambientació i el món maligne estan, encara que costi de creure, molt més treballats. Per altra banda, el missatge feminista és constant i la lluita entre una visió igualitària, pròpia de la Sabrina, i una visió masclista i misògina, ensenya d’en Faustus Blackwood, es veuran enfrontades episodi sí episodi també. Les dosis de romanticisme també es veuen aplacades i veiem una Sabrina molt més racional. Pel que fa a als personatges, en general tots esdevenen més complexos i se’ns mostren amb mes profunditat.

Com a negatiu, s’ha de dir que la sèrie es fa un pèl llarga i hi ha episodis que se’ls podrien haver estalviat. No és rellevant per a la trama un episodi sencer dedicat als somnis d’alguns dels personatges, un episodi sencer a la lectura de les cartes del tarot de cada un dels personatges, ni veure com es du a terme una orba de teatre a l’Acadèmia de les arts fosques. Per altra banda, com he apuntat abans, el fet que en aquesta segona part la màgia guanyi protagonisme fa que en molts episodis els amics mortals de la Sabrina passin totalment desapercebuts, però, per sort, al final tornaran a escena amb força.

Ara que hem vist les parts positives i les parts negatives potser estaria bé que féssim una repassada a com es planteja el futur de la sèrie. El final de la sèrie ens mostra una Sabrina decidida a baixar als inferns a recuperar en Nick, missió que durà a terme amb els seus amics mortals. Enfrontar-se al diable no serà una tasca fàcil, però així donarem protagonisme a en Harvey, la Ross i en Theo.

És bastant inquietant, en veure el naixement de Sabrina, que hi apareixien dos bebès i no un. Recordeu que a la sèrie dels 90 la Brina tenia una germana bessona súper malvada anomenada Katrina? Doncs potser estem davant d’un espòiler i no us n’havíeu adonat… Bé, haurem d’esperar per veure-ho.

El millor

La segona part guanya en maldat, màgia i trets foscos i diabòlics i baixa el nivell de romanticisme i tonteries adolescents, la qual cosa fa que la sèrie esdevingui més atractiva.

El pitjor

Hi ha alguns episodis que fan nosa i no aporten res. Potser amb una única temporada de 15 episodis i no dues parts, n’hi hauria hagut prou, però ja sabem com se les gasten a Netflix.

AnteriorCINECLUB VIC. Hayati (Mi vida)
SegüentMeravelles de la Costa Brava: ‘Un hotel a la costa’ (Tossa de Mar, 1934-1937) Nancy Johnston
Avatar photo
Soc filòloga clàssica i amant de tot allò que tingui a veure amb grecs i romans. Lletraferida de cap a peus que té com a ofici l'ensenyament i a més la correcció, la maquetació i l'edició de textos. Em passo el dia envoltada de textos, llibres i ordinadors. Amant de les fotos, els viatges i les històries.