I ja en van tres. Las chicas del cable ja porten tres temporades atenent trucades telefòniques i ficant-se en embolics dels seriosos. Ja us aviso que en aquesta crítica hi ha spoilers a punta pala, i és que no es pot parlar d’aquesta sèrie sense que se te n’escapi algun. Per a mi, aquesta temporada s’ha passat de voltes en alguns aspectes i s’ha quedat curta en d’altres. El que sí haig de confessar és que enganxa molt.
En aquesta temporada continuarem centrats en la història de les telefonistes; cada una per la seva banda i amb els seus propis problemes, però sempre unides d’una manera o d’una altra. Pel que fa a la Lidia (Blanca Suárez) portarà la seva relació d’odi envers Carmen (Concha Velasco) a l’extrem i el seu triangle amorós es veurà mig trencat; el major problema al que s’haurà d’enfrontar és la desaparició de la seva filla. La Carlota (Ana Fernández) i la Sara (Ana Polvorosa) deixaran d’ocultar-se i s’enrolaran a un grup feminista que els portarà més disgustos que alegries. L’Ángeles (Maggie Civantos) les passarà magres i esdevindrà una confident de la policia. La marga (Nadia de Santiago) i en Pablo (Nico Romero) rebran la visita del germà bessó d’ell; una situació de la que la parella no en sortirà gaire ben parada.
El millor
El millor continua sent l’estètica. El vestuari, les localitzacions, els decorats… tots els detalls estan molt cuidats i veritablement l’espectador es veu immers en l’època. La imatge de les noies és sensacional i hi ha una gran feina de vestuari, maquillatge i perruqueria. S’ha de reconèixer també que a Blanca Suárez el look de femme fatale li escau com anell al dit i li queda molt i molt bé.
Un dels aspectes a destacar és la marca d’aigua de la sèrie: el feminisme. En aquesta temporada la lluita de les dones pels seus drets estarà més viva que mai i passarà a les altes esferes: jutges, política… esdevindrà un problema públic del qual se’n farà ressò la ràdio. Es veu que els guionistes han fet la seva feina i s’han fet ressò de les decisions judicials que vetllen pels homes i no per les dones; i aquí que cadascú hi vegi el que vulgui, però jo hi veig la manada. La reacció de les dones davant d’aquestes decisions també la veig molt a l’estil “La manada somos nosotras”. Haig de dir que aquest és un dels punts que més m’atrau de la sèrie i és que em sembla un tema d’allò més actual. Lligat a aquest aspecte també apareix, vagament, el desig sexual i el plaer femení, un tema que ha estat tabú durant molt de temps i oblidat i que ara, tot just, es reivindica.
El pitjor
El pitjor de la sèrie és el drama. Es passen. Es passen tant que sembla un culebrón veneçolà. En només el primer capítol, hi ha un casament, un incendi, una desaparició i dos morts. Al llarg de la sèrie el drama continuarà i hi haurà intents d’assassinat, morts, un intent de violació, agressions, bombes… hi ha teca per estona.
També hi he trobat a faltar humor. L’humor que aportaven la Marga i en Pablo ha quedat molt diluït i només en queden unes petites esquitxades. Per altra banda els moments de felicitat que deixaven els enamoraments i el triangle amorós entre la Lídia (Blanca Suárez), en Francisco (Yon González) i en Carlos (Martiño Rivas) s’han perdut. Així doncs, en aquesta tercera temporada tenim molta amargor, odi i rancúnia.
El final
S’ha parlat molt del final d’aquesta tercera temporada i és que ha estat un final de traca en què es deixen molts camins oberts de cara a una quarta temporada. Nous amors, venjança, mort… un final no apte per a cardíacs.
En resum…
Podem dir que és una sèrie en què, com deia al principi, em sobra tant de melodrama i tanta desgràcia i m’hi falta amor i més sentit de l’humor. L’únic punt equilibrat és el novell de feminisme, que em sembla del tot encertat. No puc negar que la trama enganxa i és que entre tant de drama també hi ha molt de misteri i molta intriga.
