Sinopsi

Crítica

Aquest film és un emblemàtic conte amarg del particular i genuí Fellini que ens mostra la història de dos patètics i marginals personatges, Zampanó i Gelsamina. Zampanó és un musculós i violent artista ambulant que es queda com a companya la germana de la seva difunta dona perquè l’ajudi en el seu espectacle ambulant, la ingènua i absenta Gelsomina. Al llarg del seu peregrinatge sense fi, de poble en poble, Gelsamina té l’oportunitat d’abandonar Zampanó en més d’una ocasió tot i que no ho fa perquè “qui sinó es quedaria amb ell?”. Malgrat que Zampanó és rude, agressiu i esquerp amb Gelsomina, no pot deixar d’alterar-se quan ella sent curiositat i interès per un funambulista mentre col·laboren en un circ. Aquest fet desencadena la seva ràbia i marcarà el futur de l’extravagant parella.

Fellini ens presenta una història commovedora on les imatges deixen intuir la tendresa que els protagonistes no saben que porten dins mentre presenciem el desconcert que els generen els seus sentiments ambigus. La pel·lícula ens regala algunes escenes molt delicades i sinceres com la conversa entre Gelsomina i el funambulista, on ell li parla que tot té un sentit de ser, fins i tot una petita pedra. Gelsomina es queda la pedra com a símbol del seu amor cap Zampanó i, de fet, és el que li impedeix marxar amb els del circ i abandonar-lo. També tenim el moment en què Zampanó i Gelsomina mengen en un dia d’hivern, ella completament absent i ell desesperat perquè porten dies sense treballar. O ja cap al final del film, on Zampanó sent cantar una dona la mateixa melodia que Gelsomina tocava amb la trompeta i poca estona després es desfà rendit a la platja, embriagat, conscient del seu amor.

Funambolista: Tot en aquesta vida té una raó de ser. Fins i tot aquesta pedra.

Gelsamina: Per a què?

Funambolista: No ho sé… si ho sabés seria el tot poderós que ho sap tot. Quan neixes i quan mors… qui sap? Desconec quina és la raó de ser d’aquesta pedra. Però en té. Perquè si aquesta pedra no té raó de ser, llavors res té sentit. Ni les estrelles!

Amb aquesta pel·lícula, la quarta en la seva filmografia després de Luces de Varieté (1950), El jeque blanco (1952) i Los idiotas (1953), Fellini va aconseguir l’Oscar a millor pel·lícula de parla no anglesa (el primer dels 4 que va guanyar al llarg de la seva carrera) i situar-se com un director a tenir en compte dins el panorama mundial.

Anthony Quinn en el paper de Zampanó està esplèndid (a parer personal, de les millors –sinó la millor- interpretacions de la seva carrera). Quinn regala una actuació freda i distant al principi i plena de matisos a mesura que al personatge li van aflorant sentiments, culminant a la escena final a la platja on escenifica a la perfecció el dramatisme de la situació. Giulietta Masina, esposa de Fellini a la vida real, construeix un personatge emblemàtic amb la seva interpretació d’una nena gran, amb cara angelical i que camina i balla amb aires de Xarlot.

Segons els experts, La Strada està considerada una de les pel·lícules més accessibles de Fellini. Cal recordar que Fellini és un director amb un univers molt personal, ple de personatges molt extravagants i faules amb tocs surrealistes. Amb Fellini passa com amb altres grans directors amb un univers propi, que si congenies amb el seu estil i la seva manera de narrar o el tipus d’històries que expliquen, si hi connectes com a espectador, pots acabar convertit en un devot seguidor; però si no entres en el seu món, no hi ha terme mig.

Un cas semblant el trobem en directors contemporanis com Wes Anderson o Spike Jonze, que generen opinions força oposades. També, afegeixen els experts, La Strada va començar a trencar amb el Neorrealisme de postguerra que predominava en el cine italià, tot i això no deixa de mostrar-nos escenes de la Itàlia més miserable i pobre dels anys posteriors a la Segona Guerra Mundial.

La banda sonora és de Nino Rota, col·laborador habitual de Fellini i cèlebre per haver compost la banda sonora de la trilogia d’El Padrí de Francis Ford Coppola. Amb aquesta pel·lícula, concretament amb la escena de Quinn sol a la platja, el compositor/cantautor nord americà, i també actor, Kris Kristofferson, es va inspirar per escriure i composar la joia musical Me and Bobby McGee, peça clau de la música country/folk i portada a fama mundial per Janis Joplin que amb la seva versió va arribar al nº1 de les llistes musicals (el seu últim nº1, ja pòstum després de morir per sobredosi). And I’ll trade all my tomorrows for a single yesterday diu el vers més emblemàtic de la cançó, i encaixaria perfectament sonant de fons mentre l’Anthony Quinn es lamenta a la sorra. I un servidor canviaria un bon grapat de pel·lícules de les que s’estrenen cada setmana per un film com La Strada.

Ramon Muns