El món de les sèries a dia d’avui és pràcticament inabastable. Es produeixen en gran quantitat (sèries, sitcoms, minisèries…) i també en gran qualitat. Molts diuen, i amb força fonament, que la qualitat cinematogràfica i, sobretot l’originalitat, avui per avui s’ha d’anar a buscar a la petita pantalla. Personalment, el camp de les sèries el tinc molt descuidat.

Un encant de les sèries que, a parer personal, s’ha perdut o si més no minvat, era el de seguir-les setmana a setmana a la televisió, quan sabíem que era dimarts perquè feien Dexter a Antena 3 (la segona temporada la van passar a dimecres i ens vam trobar amb el conflicte d’haver de triar entre Dexter i House), dimecres perquè tocava House a Cuatro, o divendres perquè enganxàvem la repetició del capítol d’Herois que no havíem vist el dimecres. La primera meitat de la setmana era per comentar el darrer capítol de la sèrie estrella amb els amics i familiars, i la segona meitat, per especular sobre el següent. Crec que més d’un lector entén a què em refereixo.
Qui segueix Joc de Trons, Mad Men o True Detective amb l’estoïcitat de només un capítol setmanal tenint a Big_bang_theory_posterdisposició temporades senceres a internet? Avui és difícil complir el ritual de seguir una sèrie al ritme de la programació televisiva. Només les produccions pròpies ho aconsegueixen: dilluns Ventdelplà (oblideu les últimes temporades costumbristes i recordeu com de bona va ser la primera, del millor que ha produït “la nostra” -amb el permís de l’efímera Mar de fons-), dijous Porca misèria

En canvi, hi ha un altre perfil de sèries que es segueixen gaudint a la televisió, i algunes d’elles fins i tot a diari.
Són aquelles amb capítols més curts, 20-30 minuts, narrativament tancats o independents però amb els mateixos personatges que ajuden a mantenir la fidelitat dels espectadors. És el cas de sitcoms com la famosíssima Friends, la genial Big Bang Theory o la simpàtica How I met your mother. També entrarien en aquest grup les sèries d’investigació criminal, on es molt fàcil de fer quadrar la resolució d’un crim amb un capítol, o dos a tot estirar. Així tindríem les diferents franquícies CSI, Bones, la poc valorada però molt i molt recomanable Navy Investigación Criminal. Algunes acaben sent d’emissió diària i en una franja horària prèvia o posterior al “prime time”. Més dels que ho reconeixem érem els que ens afanyàvem a arribar a casa abans de sopar per no perdre’ns el principi del capítol de la magnífica Buffy cazavampiros o Stargate. En aquest grup de sèries no passa res si et perds un capítol, és fàcil recuperar el fil, i són les relacions entre els protagonistes, sempre en segon pla, les que ajuden a mantenir una continuïtat entre episodi i episodi.

Enmig de tot aquest panorama tant variat, aquest article no pretén en absolut recomanar cap sèrie en concret, però sí parlar d’una que he vist recentment, i d’un recurs narratiu que m’ha cridat l’atenció i que com a espectador m’ha divertit i agradat. Es tracta de la sèrie The Knick (2014), amb Clive Owen (Closer, Hijos de los hombres, Sin city) de protagonista i dirigida per Steven Soderbergh (Erin Brockovich, Traffic, Ocean’s eleven). La sèrie tracta del prestigiós cirurgià Dr. Zackari, addicte a la cocaïna, de l’hospital conegut com The Knick, al New York de principis del s.XX. N’havia llegit molt bona crítica i en tractar-se només d’una temporada (la segona està en camí), m’hi vaig animar: 10 capítols de 50 minuts cadascun i amb final de temporada tancat. La sèrie em va agradar, és bona, i l’ambientació és realista i exquisida. En el seu context històric la sèrie juga amb diferents elements molt atractius: les diferències socials, el racisme latent contra la població negra, els avenços tecnològics (electricitat, tècniques quirúrgiques, aparell de raigs X…), l’evolució personal dels personatges, etc. Soderbergh utilitza recursos narratius molt subtils i elegants per remarcar certs trets dels personatges o condicions de classe. El que més em va cridar l’atenció és l’ús de les sabates en moments puntuals -però significatius- de la sèrie, sobretot als primers episodis.

The Knick1A la primera escena del primer episodi, ens apareix un primer pla d’unes sabates blanques, descordades, enfundant els peus d’algú aparentment estirat o reclinat en un sofà; el fons, a base de vermells i poca lluminositat, el tenim desenfocat. Són les sabates del protagonista, el cirurgià més brillant de l’hospital The Knick, que està reclinat, mig embriagat i drogat, en un sofà dins un bordell de Chinatown. La blancor absoluta de les sabates ressalta sobre el fons rogenc del bordell com ho fan les bates blanques dels doctors esquitxades per la sang dels pacients que no sempre poden salvar. Potser les sabates representen la “puresa” d’aquest àngel desorientat i turmentat que segueix intentant salvar vides i sanar pacients. Potser les sabates blanques representen l’àurea que envolta el genial cirurgià. També presenciem, quasi com un ritual, com es corda les sabates en un pla detallat de la llengüeta i els ullets, mentre amb les mans va enllaçant els cordons.

 

Al segon capítol les sabates juguen un altre paper. Un reputat doctor, nouvingut al The Knick, no té altra opció que viure a la zona pobra degut al color de la seva pell. A l’hostal de mala mort on s’allotja, habitat només per negres majoritàriament obrers i sense un duro, les sabates del doctor criden l’atenció d’un altre hoste mentre fan cua per anar al lavabo comunitari. Aquest últim el comença a interrogar amb to intimidador sobre les sabates de pell tant elegants que porta -comprades a París-. L’interrogatori sobre les sabates, aquí utilitzades com a símbol de distinció, poder adquisitiu i de diferència social, acabarà en un petit enfrontament més endavant.

 

En els 8 capítols restants les sabates no tornen a tenir un protagonisme evident com en els dos primers. Només advertim en un capítol, a mitja temporada, com el Dr. Zackari segueix portant les sabates blanques després d’una brillant intervenció, reafirmant la seva funció d’àurea del personatge, i, als darrers capítols de la temporada, quan l’ús abusiu i continuat de la cocaïna comença a prendre el control del cos i la ment del cirurgià, ja no el veiem més amb sabates blanques, sempre apareix amb unes botines negres.

 

No us lamenteu si les sabates com a recurs narratiu, després del segon capítol, queden relegades a ser el reflex de la situació vital del protagonista o una mostra externa del seu descens particular als inferns. Estem davant d’una sèrie que es gaudeix de cap a peus. Tot i no voler entrar a presentar les diferents trames i subtrames que es van desfilant al llarg dels 10 episodis ni en l’ampli ventall d’interessants personatges secundaris, sí que junt amb la recomanació cal avisar que hi ha sang -força i molta-. Moltes escenes, i de les més brillants, passen al quiròfan. Els que us hi animeu espero que gaudiu de The Knick i de les seves subtileses narratives. És gratificant trobar sèries o films que et recordin que són petits detalls el que fan del llenguatge cinematogràfic un gran art.

 

 

Ramon Muns

AnteriorSang Cugat. Una nova cita per als amants del gènere negre
SegüentAquest divendres al cinema….
Avatar photo
Científic durant el dia, amant del cinema i la lectura a les hores lliures. M’agraden els westerns. La trilogia del Padrí és la referència, Sam Peckinpah el caràcter, Jim Jarmusch i Richard Linklater el present (me’n descuido tants…). El meu llibre preferit és “Seixanta anys d’anar pel món” d’Eugeni Xammar. M’agrada llegir de tot, però entre Proust i Montaigne hi és gairebé tot. Jaume Cabré és l’autor de qui he llegit més llibres.