Ja sabeu, els que aneu llegint les meves critiques, que llegeixo de tot. Les meves lectures passen per tot tipus de gèneres i temes en funció de què em vingui de gust en cada moment. De tant en tant, m’agrada tenir entre mans una novel·la ràpida d’aquelles que es devoren en un parell de tardes i tan bon punt en Jordi de la Llibreria Anglada ens el va recomanar aquí a L’escriba, vaig pensar que La novia gitana s’ajustava a allò que estava buscant. El fet que Carmen Mola fos un pseudònim va fer que la novel·la fos encara més misteriosa i atractiva.

Sinopsi

Un bon dia apareix el cos de la Susana Macaya, una noia de pare gitano i de mare paia que mor la nit del seu comiat de soltera. El cos de la noia apareix amb tres marques al crani per on l’assassí ha introduït uns cucs que han devorat, poc a poc, el seu cervell. Per si això fos poc, set anys abans, el cos de la germana petita de Susana va aparèixer morta en les mateixes circumstàncies. Pel que sembla, es va a engarjolar l’assassí d’aquell crim que es torna a repetir. En les primeres pàgines de la narració se’ns plantegen diferents qüestions: hi ha un assassí en sèrie?  Es tracta de dos assassins? Potser és innocent l’home que paga pel crim de Lara Macaya? Com veieu, en la situació de partida hi ha molta controvèrsia i molt per desentrellar. Un dels encarregats de fer-ho serà Àngel Zárate, un policia de poc recorregut  que es colarà a la BAC, un cos especial quasi secret que investiga aquest tipus de crims tan complexos. A la BAC hi trobarà tot un equip de professionals entre els quals destaca Elena Blanco, la cap de la Brigada d’Anàlisi de Casos; una dona que escapa a tots els tòpics femenins i qui té una història personal esfereïdora que donarà peu a un altre llibre.

Al meu parer

És una novel·la policíaca que compta amb tots els tòpics del gènere i que està molt ben executada. Al meu parer, la trama, tot i la complexitat, està ben lligada i no hi ha elements o dubtes sense resoldre. Per altra banda, la tensió es manté al llarg de tota la novel·la, quelcom que a mi m’agrada especialment, ja que no m’agrada gens descobrir qui és l’assassí a mitja novel·la. La gràcia està en sembrar el dubte fins al final i Carmen Mola ho aconsegueix amb escreix.

Pel què fa a la tècnica narrativa, hi ha diferents punts de vista narratius que van mostrant com avança la investigació i com es relacionen els personatges entre ells, la qual cosa ajuda a introduir trames paral·leles, però també a desenvolupar els personatges per tal que acabin sent completament rodons i complexos. Paral·lelament a la investigació i als fets, es narra la història que va marcar l’assassí i el punt de partida de la seva bogeria i marca criminal: els cucs. Crec que aquesta forma de matar tan escabrosa és sorprenent i fuig del típic escanyament, apunyalament, etc.

Quant als personatges, els meus preferits són Ángel Zárate i Elena Blanco. Zárate és un policia agosarat i amb poques manies que farà el que sigui per defensar allò que considera veritablement just fins i tot quan això impliqui saltar-se unes quantes normes. Per la seva banda, Elena Blanco és una dona com poques; ha hagut de passar per una situació traumàtica a la seva vida que la marcarà a nivell personal, però sobretot a nivell professional. Confesso que tinc ganes de veure com evoluciona el personatge en la següent novel·la. Endinsant-nos en els personatges, crec que s’ha de lloar la feina feta per Mola per desmuntar els personatges femenins, els quals no són gaire típics tenen més versemblança. Oblideu-vos de trobar la típica investigadora “buenorra/top-model”.

A nivell de contingut m’ha agradat que es plantegin temes com ara la presumpció d’innocència o la innocència en si mateixa. També hi apareixen el conflicte ètnic que enfronta els gitanos amb els paios, el qual està tractat amb una pulcritud i respecte admirables i que intenta defugir tots els tòpics. Finalment, un tema que sempre m’agrada trobar en les novel·les policíaques és el dilema moral entre el bé i el mal i com els personatges es qüestionen fins on poden arribar com a policies per engarjolar algú que saben és culpable.

Agradarà a…

Crec que agradarà a aquells lectors que busquin, com era el meu cas, una novel·la ràpida de llegir i àgil. Tot i que jo penso que les comparacions són odioses, molts han comparat Carmen Mola amb una Dolores Redondo, un Pière Lemaitre o un Luca d’Andrea, de manera que pot agradar als lectors que han gaudit de les obres d’aquests altres escriptors.

No agradarà a…

No agradarà a aquells que busqueu una literatura molt profunda o una història d’aquelles que sacsegen la consciència. És una novel·la policíaca d’entreteniment que acompleix la seva funció a la perfecció.

 

Deixa una resposta: