El passat 31 de març, l’Agustí Palomares va abaixar definitivament la persiana del Mallot de la Margot. Hi ha persones i establiments que ajuden a definir un poble, de la mateixa manera que el color dels ulls, una piga, una arruga, una cicatriu o una taca de naixement atorguen personalitat a un rostre. El Mallot de la Margot era un d’aquests establiments. Costa imaginar Manlleu sense el local de l’Agustí.

El primer local amb el que l’Agustí va començar a descobrir-nos els viaranys de la música el 1983 va ser al carrer Enric Delaris, un petit temple de la música que tenia el mateix encant que les botigues on veiem Woody Allen remenant discs en més d’un dels seus films dels 70. Remenant dins la memòria crec que el doble cassette del directe de Sau El tren de mitjanit, és la primera compra que recordo al Mallot. La nova botiga, inaugurada el 2004, malgrat no perdre el desordre harmònic característic, amb piles de CD’s a sobre, davant i al costat del taulell esperant ser ordenats, permetia més llibertat per submergir-se a buscar títols. Com a la botiga de John Cusack a Alta fidelitat (High Fidelity, 2000) t’hi podies passar hores remenant.

Malauradament, aquesta mena d’establiments, petits locals dedicats al món de la música, són poc -o gens- viables avui dia. Com li passa a Dani Glover a l’entrenyable film Rebobine, por favor (Be kind rewind, 2008), la majoria acaben tancant. Només cal mirar els propis hàbits. Fa uns 5 anys anava un mínim de 2 o 3 cops l’any a comprar música al Mallot, en els darrers anys només hi anava per reis. I això que les idiosincràcies de l’Agustí feien que anar a comprar al Mallot fos molt més que una transacció comercial. Primer de tot, la bonhomínia de l’Agustí, qui mai vendria un disc sabent que no seria del gust del destinatari. I en cas de dubte sempre ho reblava amb un sincer “si no t’agrada, me’l tornes”. Segon, el seu coneixement enciclopèdic. No sempre se sabia el nom de l’àlbum, però pràcticament sempre era capaç de descriure’n la portada. I després, el petit descompte al moment de pagar com a mostra de complicitat, “aquest val 2500 pessetes, però com que ets tu te’l deixo per 200 pessetes menys”. En pessetes quedava més entranyable.

Tot i això, anar al Mallot de la Margot no estava exempt d’incerteses. Si pel motiu que fos no hi podies passar a la tarda, la finestra d’oportunitat quedava reduïda d’onze a una del migdia, i millor no ser puntual a les 11. A la tarda, sempre després de les 5 (quan els col·legis pleguen a la tarda) encara podia ser que l’Agustí hagués sortit a buscar canvi. Canvi que tant podia ser per atendre els clients com per anar a fer el cafè. De la mateixa manera, no era estrany trobar obert passades les 8 del vespre perquè s’havia quedat xerrant amb algun dels seus contertulians habituals o atenent i aconsellant algun client. De fet, deixar-se aconsellar per l’Agustí era una oportunitat per descobrir alguna petita joia, a casa en tinc més d’una que periòdicament vaig revisitant: Street legal d’en Dylan, Zuma d’en Neil Young, Stripped dels Rollings, el recopilatori de David Bowie, en DVD i no en CD “per captar millor tota la dimensió d’en Bowie”, etc.

Ha set maco de veure el ressò que ha tingut la premsa comarcal davant la jubilació de l’Agustí i el t00000ancament del Mallot, no només era una botiga popular a Manlleu. Fins i tot el diari El Periódico se n’han fet ressò. Ja de passada, fa uns anys li van fer una entrevista a l’Agustí a la contra del mateix diari molt interessant i que ajuda a fer-se la idea de quin tipus d’establiment teníem fins fa pocs dies a Manlleu (el propietari el seguirem trobant pel poble).

Manlleu ha perdut, en el terreny musical, l’equivalent al seu Cinema Paradiso (Nuovo cienma Paradiso, 1988). Com Totó visionant els retalls de censura al final del film de Tornatore, als manlleuencs ens queda el consol de repassar els diferents discs que l’Agustí ens va fer descobrir després de dir-nos el seu famós “emporta-te’l, si no t’agrada me’l tornes”. No recordo haver-n’hi tornat mai cap.

 

Ramon Muns

AnteriorJoves poetes osonencs tancaran la Diada a l’ETC
SegüentQuan el rumor oprimeix la llibertat
Avatar photo
Científic durant el dia, amant del cinema i la lectura a les hores lliures. M’agraden els westerns. La trilogia del Padrí és la referència, Sam Peckinpah el caràcter, Jim Jarmusch i Richard Linklater el present (me’n descuido tants…). El meu llibre preferit és “Seixanta anys d’anar pel món” d’Eugeni Xammar. M’agrada llegir de tot, però entre Proust i Montaigne hi és gairebé tot. Jaume Cabré és l’autor de qui he llegit més llibres.