Fitxa Tècnica

 

Títol original La isla mínima
Duració 105 minuts
País Espanya
Direcció Alberto Rodríguez
Repartiment Javier Gutiérrez, Raúl Arévalo, Antonio de la Torre, Nerea Barros, Jesús Castro, Mercedes León, Manolo Solo, Jesús Carroza, Cecilia Villanueva, Salvador Reina, Juan Carlos Villanueva.
Fitxa  Filmaffinity

 

Crítica

Segurament estem davant de la millor pel·lícula espanyola de l’any, i m’atreviria a dir dels últims anys. Parlem d’un thriller de la vella escola situat en el context de la transició espanyola. Un poble rural del sud encallat en el passat ens serveix de decorat per una trama policíaca que enganxa a l’espectador des de el primer minut. Amb una fotografia excel·lent i uns originals plans picats que ens mostren tota l’essència d’un terreny pantanós i inhòspit en el transcurs del Guadalquivir, el cine negre més pur torna a la gran pantalla a mans d’Alberto Rodríguez que després de la gran Grupo 7,2012 realitza un pas de gegant amb aquesta petita i fosca joia anomenada Isla Mínima.

Javier Gutiérrez i Raúl Arévalo encapçalen un repartiment de luxe que no desentona ni per un moment amb el nivell del film, encarnant el paper de dos policies que representen l’abans i el després d’un moment històric en què la societat lluitava per treure’s de sobre vells fantasmes del passat.Antonio de la Torre, Nerea Barros i Jesús Castro completen aquest repartiment, encarnant de forma brillant els habitants d’aquest poble d’Andalusia, un poble aïllat de l’exterior on tothom guarda algun secret.

Julio de la Rosa realitza també un bon treball pel que fa a l’apartat musical. El creador de la banda sonora original de la pel·lícula ens sorprèn amb un so misteriós i ambiental que ens acompanya de forma subtil i amb perfil baix durant els 105 minuts de film. Una música que ens guià pels petits enganys i trampes d’aquesta investigació sempre mantenint aquest toc flamenc de guitarra que ens recorda que som al sud.

Thriller rodó de principi a fi, amb final obert (o no), que no desllueix una història amb rerefons subtil de denuncia d’una època pretèrita que en moltes ocasions ha passat desapercebuda a les grans pantalles dels nostres cinemes. Isla Mínima no deixa indiferent i aconsegueix que l’espectador acabi sent còmplice d’una investigació que ens endinsa en el costat més fosc i pervers d’un poble en plena Espanya profunda.

 

Marc Orra

Comparteix
AnteriorEl cantó de Guermantes II, Marcel Proust
SegüentEl perdedor món dels gèneres de ficció
Marc Orra Boix
Elèctric de professió però cinèfil de vocació. Soc un amant de la història i ocupo les hores perdudes entre pel·lícules i lectures. Aficionat radiofònic m'agrada perdrem pel món de les ones, però si realment em voleu trobar, dins d'un cinema m'haureu de buscar.

Deixa una resposta: