Barbara Shapiro és escriptora i professora universitària de sociologia i escriptura creativa. Les seves novel·les conjuguen romanticisme, art i misteri: La muralista i  La falsificadora de arte, traduïdes en llengua espanyola, en són un exemple. També ha escrit assajos, teatre i cinc novel·les de suspens.

La falsificadora de arte consta de 49 capítols i un epíleg. A banda dels agraïments també hi fa constar els comentaris sobre la investigació de l’obra, notes de l’autora i una guia de lectura.

 

Sinopsi

L’obra gira entorn a  l’atracament de tretze obres d’art que va patir el museu Isabella Steward Gardner de Boston el 18 de març de 1990. Les obres, d’un valor de 500 milions de dòlars, mai han estat trobades. Entre elles hi havia pintures de Vermeer, Manet, Degàs, Flinck i Rembrandt.

Claire Roth, pintora i amb grans dots pel seu ofici, és citada pel seu assessor artístic per realitzar una feina molt important: Markel li demana que faci un còpia d’una obra d’Edgar Degàs. A mesura que la trama avança ens adonem que la còpia pretén ser una falsificació d’una de les obres més buscades i cotitzades de la història de l’art. Baño, que va ser robada del museu, ara resta a l’espera de ser falsificada a l’estudi de la Claire Roth.

Shapiro combina realitat i ficció per construir la trama de la novel·la. Utilitza fets històrics i reals; com el  robatori al Gardner, el cas del matrimoni Keane i les dades d’obres i artistes, i els empasta amb la ficció per captar l’atenció del lector.

Al meu parer… 

És notable, a cada pàgina que es llegeix, la destresa de l’autora per mantenir el lector en suspens, amb ganes de saber què passarà i amb ganes d’ampliar informació. Utilitza les trobades, entre l’única descendent directa d’Isabella Steward Gardner i la protagonista per il·lustrar els desitjos verídics de la col·leccionista d’art americana de com havien d’estar distribuïdes les obres al seu museu.

Les cartes que manté amb l’Amèlia i que situa al lector en una altra línia en el temps, ajuda a saber que, per exemple, Degàs li va pintar un retrat i deixa entreveure un affaire entre la col·leccionista i el pintor. Shapiro utilitza aquesta ficció per envoltar la trama de romanticisme.

El robatori del Gardner mai ha estat resolt. La novel·la en canvi dona un gir de 180 graus al tema i aconsegueix un final diferent i satisfactori. Una obra de Degàs és retornada al seu lloc de procedència. Les altres obres encara no sabem on es troben. La visió ètica de l’escriptora es plasma en el final de la novel·la: el que ha delinquit es troba a la presó i el que ha estat robat és retornat al seu lloc gràcies a la feina feta dels cossos policials, (una mica irònic si tenim en compte que una de les hipòtesis del robatori era que podria haver-hi hagut la policia de Boston implicada).

Amb aquest final, Shapiro, tanca la novel·la amb un xic d’incertesa pel que fa a la relació amorosa de la protagonista i el seu comissari d’art  (el qual ha estat empresonat), la qual cosa deixa la possibilitat d’una segona part de la saga. No obstant això, no en tenim dades que ho certifiquin.

Finalment, només queda fer esmena a la traducció en llengua espanyola, la qual ha estat realitzada per Mado Martínez d’una manera acurada i fidel, malgrat hi ha varies errades ortogràfiques en aquesta edició. Del títol original The art forget, la falsificadora de arte, és sens dubte una novel·la romàntica, d’intriga i art que captiva a qualsevol lector, però en especial als que tenen una sensibilitat cap a l’art i les belles arts.

Agradarà a…

Tots aquells fanàtics dels robatoris i de l’art.

No agradarà a…

Aquells que busquen finals tancats i històries senzilles.


Warning: A non-numeric value encountered in /homepages/19/d539144633/htdocs/app540051993/wp-content/themes/Newspaper/includes/wp_booster/td_block.php on line 353

Deixa una resposta: