Si us he de ser sincera, no m’agraden ni les unes ni les altres. No és perquè siguin dones. No té res a veure amb el sexisme. De fet, la part masculina d’aquests personatges també em provoca la mateixa al·lèrgia. Sempre són forts, sexis, perfectes i quan la caguen saben reconduir-ho. Doncs no, a mi això no em serveix. Això no existeix i no m’ho empasso. Així que avui el meu article agafarà el gènere de les heroïnes i li farà una bona sacsejada!
Abans de començar vull advertir que he dividit aquesta secció amb tres tipus de d’heroïnes. I començarem per les súper.
Súperheroïnes
Wonderwoman, la Vídua negra, Catwoman, Supergirl, i tantes d’altres que podrien haver existit per equilibrar els números dins les companyies de Marvel i DC. Però aquestes, com ja he dit, no m’interessen gens ni mica. Recentment he vist dues sèries de superherois que m’han atret molt més, precisament pel fet que els personatges amb poders han fet un gir de 180 graus. La primera és Umbrella Academy, de Netflix. Tot i que els homes continuen sent majoria entre els súper, una de les grans protagonistes és una noia. De fet, n’hi ha dues, però només una es mereix la meva menció aquí. Com que la sèrie és relativament nova, no vull fer cap spoiler. Qui la vulgui veure, sabrà clarament de què estic parlant.
Però, de les que més m’ha agradat ha estat The boys, a Amazon prime. Una sèrie de superherois en què tots són uns autèntics fills de puta. Tots llevat de les dones (almenys aquelles que tenen poders, que bàsicament en són dues). Una sèrie en què els superherois són unes celebrities cregudes i vanitoses. Una sèrie que ens parla d’abusos de poder, corrupció política, sexisme i molts altres temes que malauradament formen part del nostra dia a dia. Una sèrie amb tocs gores, amb violència i sexe explícits i que no es talla ni un pèl. Però, és a través d’Starlight, una de les súperheroïnes acabades d’arribar al negoci de la protecció ciutadana, que veiem la denúncia més sexista. Una noia que es veu obligada a fer coses que no faria només pel fet de poder mantenir la seva feina de superheroïna. Se li podria qüestionar per què ho fa, cert. Però és tan sincera, natura i real, que fa basarda pensar que això ens hi hem trobat totes en algun moment.
Heroïnes
Heroïnes sense poders ni identitats secretes. Parlem ara d’altres tipus de dones. Sovint més terrenals, però sovint també sexualitzades. Vegem així el cas de Lara Croft. Si bé és cert que l’última pel·lícula d’aquesta heroïna, la d’Alicia Vikander, sortida de videojoc era una mica més apta per a tothom, no hem d’oblidar d’on veníem. Recordeu els pantalons curts i la samarreta de tirants ensenyant cuixes i pits? Doncs bé, el que us deia.
Però, ep, que no totes són així. En la meva pre-adolescènica jo tenia molt clar qui era la meva heroïna de la ficció. Hermione Granger, sense cap mena de dubte. Intel·ligent, espavilada i sense cap mena d’intenció d’haver d’impressionar a ningú pel físic. Em podeu retreure que tenia poder, però no era una súper. La saga de Harry Potter va obrir tota una finestra monumental de literatura adolescent en els marcs de la ficció i la ciència-ficció. Segurament, primer vam tenir Crepuscle, una heroïna que més val que oblidem i no la col·loquem en aquesta llista. Però i la Katniss de Els jocs de la fam? Aquí potser ja anàvem una mica millor.
Més recentment, hem vist altres dones d’acció que passarien per heroïnes sense poders especials. La mateixa Jennifer Lawrence que havia encarnat la Katniss, ara es posaria a la pell d’una agent de la seguretat russa. Però, de nou, ens tornem a trobar amb l’heroïna hipersexualitzada. Igual que Charlize Theron a Atomica.
Les heroïnes reals
I ara arriben les bones de veritat, les heroïnes reals. Les que sí que han fet coses per millorar el nostre món. Estic parlant de gent com Colette, l’escriptora, pionera en l’alliberament sexual de la dona a Europa i representada majestuosament bé per una gran Keira Knightley a la pel·lícula que porta el mateix nom de la protagonista. O Hilary Swank a Amelia, representant Amelia Earhart pionera de l’aviació i desgraciadament desapareguda durant una travessa. O la Katherine, la Dorothy i la Mary de Hidden Figures que no només van haver de lluitar per ser dones en un món d’homes sinó també per ser negres en un món de blancs. I així, tenim mil i una dones més que també les hem pogut veure representades en el setè art: Rosa Parks, Frida Kahlo, Jane Goodall, Marie Curie, entre moltes d’altres que em deixo al tinter, però que la història les recordarà sempre.
Animació
No volia deixar-me aquest apartat, perquè des de les princeses passives de Disney hem evolucionat molt. L’animació americana ara ja ens planteja dones fortes, capaces de salvar-se a elles mateixes. Des de la Merida de Brave o la Moana. Però és que fins i tot tenim conilletes policies com la Judy Hopps de Zootopia.
I si bé l’animació americana està fent un pas cap al cantó correcte, ja fa molt de temps que els japonesos el van fer primer. Les heroïnes que ens proposen pel·lícules d’Studi Ghibli i altres estudis d’animació superen amb escreix les americanes. La Nausica de la vall del vent és de l’any 1983, quan nosaltres ens empassàvem amb patates l’estupidesa inversemblant de l’Ariel. O la lluita de la Princesa Mononoke l’any 1997 quan a nosaltres ens plantaven l’apàtica Pocahontas. I, és evident que no cal mencionar la brillant Chihiro (2001), la intrèpida Sophie de El castell ambulant (2004), l’Arrietty (2010), entre tantes d’altres dones que podem veure al llibre de Mujeres de Ghibli d’Anna Junyent que publica Diabolo Ediciones.
El dia que creem una societat crítica amb el que veu, serà el dia que tindrem autèntiques súperheroïnes de cinema!
