Són aquelles coses que passen. Obres la pàgina de Youtube per veure alguna tonteria i entre els anuncis apareix el tràiler de Killing Eve, una sèrie d’HBO. I collons… que efectiva, la publicitat! Em va encantar des del minut u. Per altra banda, una meva amiga me la va recomanar i llavors ja sí que vaig sucumbir per complet. La sorpresa en veure la sèrie va ser molt grata i si hagués de resumir tota aquesta crítica en unes quantes paraules diria que Killing Eve és irresistible, intel·ligent, addictiva, entretinguda i divertida. Ho té tot.

Sinopsi

La sèrie ens narra la història de l’Eve (Sandr Oh), una analista que treballa per a l’MI5 que investiga l’assassinat d’un grup de persones, aparentment sense connexió, d’un alt perfil a nivell mundial, ja sigui perquè tenen una gran empresa, un paper polític, relació amb algun govern… Poc a poc, les pistes que deixa el seu assassí, la porten a pensar que es tracta d’una dona.

Per la seva banda, Villanelle, l’assassina a sou (Jodie Comer), és tota una psicòpata amb molt d’encant i sofisticada que aviat s’obsessionarà amb Eve. El joc de la rata i el ratolí es tornarà apassionant, frenètic i carregat d’humor negre i perills, la qual cosa manté els espectadors enganxats al sofà al llarg dels vuit episodis de la primera temporada.

El millor…

Podria dir, i crec que no m’equivoco, que hem vist aquesta història repetida milers de vegades. Pel que fa a la trama, Killing Eve no és diferent a altres sèries d’espionatge o d’assassins a sou que han de ser caçats, ja que hi trobem des de d’una assassina extravagant a un dels bons mort, passant per una tensió sexual molt forta entre els dos personatges principals. No obstant, això que es sembla haver vist tantes vegades es veu renovat per uns personatges de gran calibre i un punt atípics, per un humor negre portat a l’extrem i per situacions que se surten del que és habitual.

Un altre punt brillant de la sèrie són les interpretacions de Sandra Oh i Jodie Comer, les quals defensen els seus papers amb gran mestratge i amb una química entre elles que traspassa la petita pantalla, i que neix fruit de l’admiració que senten el personatge d’una per el de l’altra tot i ser dues done antagòniques. Sandra Oh, per la seva banda, que té una facilitat esplèndida per a la comèdia i per posar les cares més estranyes del món, integra a la perfecció els tocs d’humor negre que ofereix un guió excel·lent. El fet que hagi de convertir-se a marxes forçades en una agent de l’MI5 farà que es trobi en situacions d’allò més còmiques i esbojarrades. Per la seva banda, Jodie Comer es menja la pantalla i eclipsa qualsevol cosa que passi en totes les escenes en les que apareix. La psicopatia del personatge que interpreta és la seva característica principal, i l’aborda de forma brillant. A més interioritza la personalitat d’una assassina brutal, implacable i sense escrúpols que alhora és adorable, tendra i encantadora fins al punt d’enamorar els espectadors. Tot i ser la dolenta de la sèrie, crec que el nivell d’estimació que desperta el personatge de Comer està a l’alçada del que va derpertar en el seu moment Michael C. Hall a Dexter.

El pitjor

Normalment aquí us escric/dic què és el pitjor de la sèrie, però si se m’acudís dir alguna cosa crec que diria una tonteria o una nimietat. Sincerament, des del meu punt de vista d’aficionada (no sóc cap experta en sèries tot i haver-ne vist moltes) no li trobo cap mena de defecte. Fins i tot, m’atreveixo a dir que és una de les sorpreses de l’any i que donarà moltes alegries.

Deixa una resposta: