Els que vam gaudir de la primera temporada de Killing Eve hem hagut d’esperar bastant de temps per poder-ne veure la segona. El primer tram de la sèrie va ser irresistible, intel·ligent, addictiu, entretingut i divertit. Pel que fa aquesta segona part, hi havia bastants dubtes quant a la qualitat pel fet que la Phoebe Waller-Bridge, la showrunner de la sèrie, va abandonar el projecte i va cedir el testimoni a Emerald Fennell, la qual cosa va fer que molts penséssim que aquesta segona volta no estaria a l’alçada de la primera. Tothom es preguntava si seria tan bona la segona com la primera i si es mantindria el nivell o si s’estavellaria.

Per situar-vos, a la primera temporada, se’ns narrava la història de l’Eve Polastri (Sandra Oh), una analista de l’MI5 que investigava l’assassinat d’un grup de persones, aparentment sense connexió. Poc a poc, les pistes que deixava l’assassí, la van portar a pensar que es tractava d’una dona: la Villanelle (Jodie Comer). L’una i l’altra es trobaven entre l’odi i l’amor, l’admiració i el rebuig.

La segona temporada arrenca en el mateix punt en què es tancava la temporada anterior. Encara que em costi, per no fer spoiler, no diré com acaba la primera temporada… només diré que hi ha un encontre entre les dues protagonistes i que la temporada mostra els conseqüències que té aquest face to face entre elles. Al llarg de la sèrie, l’Eve haurà de bregar amb els sentiments contradictoris respecte la Villanelle, qui haurà de lluitar per sobreviure i restablir l’ordre a la seva vida. Ambdues reprendran el joc del gat i la rata que tant ens va seduir al llarg de la primera temporada, però amb canvis profunds en els personatges i conseqüències devastadores tant per a l’una com per a l’altra.

El millor

Tal com passava a la primera temporada, el millor de la sèrie són les actuacions de Sandra Oh i Jodie Comer. La primera ha aconseguit ser coneguda per alguna cosa més que el seu paper a Anatomía de Grey i la segona, a un nivell més alt que Sandra Oh, s’ha ficat a la butxaca el públic i la crítica amb un personatge histriònic que en aquesta temporada es mostrarà vulnerable, fràgil i insegur. Sens dubte, la millor de la sèrie. Tampoc es queda enrere el personatge interpretat per Fiona Shawn, la qual interpreta la Carolyn, que vindria a ser alguna cosa així com la cap de l’Eve. El seu personatge, entre el bé i el mal, es del tot imprevisible i ens deixa amb ganes de saber per on sortirà, ja que les seves intencions són indesxifrables.

El pitjor

Tal com dèiem al principi, que marxi el cap d’una sèrie és mal senyal. Estava clar que la factura tècnica, que la fotografia i que la banda sonora (bastant peculiar pel que fa a una sèrie d’espies) continuaria al mateix nivell i seguiria l’estela marcada per Phoebe Waller-Bridge. Els primers capítols fan veure que l’arribada a la sèrie de la nova showrunner no ha causat danys irreparables i sembla que Waller-Bridge no hagi marxat. Ara bé, els diàlegs han perdut força i no estan al mateix nivell que els de la primera temporada. Tot i així, si això és el pitjor de la sèrie, ja podeu veure que la cosa no és greu i que és una sèrie molt bona plena d’humor negre, ironia i la mirada posada en els personatges femenins.

Comparteix
AnteriorAquest divendres al cine…
SegüentConeixes la col·lecció Si jo fos?
Aida Montoya
Sóc filòloga clàssica i amant de tot allò que tingui a veure amb grecs i romans. Lletraferida de cap a peus que té com a ofici l'ensenyament i a més la correcció, la maquetació i l'edició de textos. Em passo el dia envoltada de textos, llibres i ordinadors. Amant de les fotos, els viatges i les històries.

Deixa una resposta: