Deixeu que em presenti. Soc un vell friki aficionat als còmics i a la literatura del Segle d’or no massa estúpid per arribar a ser un pedant, però prou per a semblar-ho. Soc d’aquestes persones estranyes i recargolades que no volen que els seus gustos coincideixin amb els de la plebs. Però Déu, amb la seva infinita saviesa, ha trobat el càstig a mida de la meva supèrbia: amb un silenci covard he hagut de compartir -compartir!!!, un verb que ni sospitava que es pogués conjugar- durant més de 8 anys i amb una expectació patètica una passió amb la resta dels mortals per la sèrie més mediàtica dels últims temps: Joc de Trons.

Que una sèrie com aquesta hagi estat d’un consum tan extens pràcticament mundial és sorprenent. Encara no me’n faig creus! Com pot ser? Com un producte tan allunyat del maniqueisme propi dels segells de Hollywood o dels ensucrats més indigeribles de Disney s’ha pogut convertir en una icona cultural universal? Bé, és cert que HBO i d’altres productores ja ens tenien acostumats a plats d’un refinament morbós tipus A dos metres sota terra o Mad Men amb un elenc de personatges llançats al món per omplir les seves vides dins del millor argumentari existencialista; o una sèrie com Víkings, amb una moral pagana sense complexos que submergeix trama i personatges en una orgia de violència i voluntarisme aristocràtic que hauria fet saltar del sofà el mateix Nietzsche per l’emoció. També voldria recordar Boardwalk Empire, protagonitzada pel genial Steve Buscemi, que retrata la decadència i corrupció d’una societat que neix de les cendres de la Gran Guerra i que no preludia res de bo per a la resta del segle XX.

Però bé, tots aquests productes, encara que molt guardonats alguns d’ells, no deixen de ser productes pensats per a segments d’audiència. L’aggiornamento d’aquests precedents no explicarien, ni de bon tros, l’èxit d’aquesta saga. Llavors, quines són les receptes màgiques per convertir una creació amb tant de talent en un producte de consum de masses? Permeteu-me proposar algunes idees al respecte.

Hauria de començar pel començament, vull dir per la presentació. La música d’orquestra de la intro crec que ens acompanyarà per sempre més, tal com va passar amb el tema dels documentals El hombre y la Tierra amb què vam créixer o amb la de les notes que introduïen l’Informe Semanal, ambdós programes de Televisió Espanyola. La idea d’uns escenaris en miniatura que creixen al ritme de la sintonia de Joc de Trons és el primer dels molts encerts que atresora la sèrie. Què millor per a construir un món imaginari que maquetes, com els forts de l’oest i els castells medievals que fèiem servir de petits? Aquestes maquetes eren el fonament indispensable sobre el qual construíem els nostres somnis; somnis que no eren més que un intent de reproduir el món a la nostra manera. Aquí, penso, rau una de les claus de l’èxit de la sèrie: seus al sofà, sents una música que evoca els primers compassos continguts d’una càrrega de cavalleria lleugera mentre a la pantalla van desplegant-se uns escenaris que anuncien a l’espectador que comença el joc… el somni.

Dit i fet, seguint la narració de George R. Martin, els guionistes comencen a reproduir, en un petit joc de taula, els avatars d’una història aparentment fantàstica però fortament amarrada a la història real, a la Història amb majúscules. I quina història és la que té més a prop l’autor? La història d’Anglaterra. És com quan jugàvem de petits a pares i mares; l’argument era inventat, però la dinàmica del joc i les relacions reproduïen el món real.

És per això que les referències es fan inevitables. Per començar, el mapa recorda massa al de les Illes Britàniques. Les marques constructives són inconfusibles. El Mur de gel que protegeix el Nord no és altre que el Mur d’Adrià que protegia la Britània romana dels Pictes, tribus d’origen celta avantpassats dels Escocesos, de cabells rossos i governats per cabdills igual que les tribus que intenten franquejar el mur protegit per la Guàrdia de la Nit.

Però la referència més clara i descarada és la dels dos llinatges més enfrontats durant tota la sèrie: els Lannister i els Stark, transsumptes dels Lancaster i els York, les dues cases que s’enfronten a les acaballes de l’edat mitjana, durant la Guerra de les Dues Roses pel control de la Corona Anglesa. De fet, és tan descarat, que repassant la Història d’Anglaterra ja podríem suposar que una combinació de les dues cases acabaria regnant a Westeros. I així és. Si a la Història el  triomf d’una de les Cases es veu temperat per un enllaç matrimonial entre Lancaster i York, la sèrie acaba també amb un maridatge polític entre un rei Stark (Brandon) i una mà-del-rei Lannister (Tyron).

La  mateixa estructura política i territorial dels Set Regnes està calcada d’un període dels inicis de la edat medieval anglesa: La Heptarquia, quan set regnes lluitaven per l’hegemonia sobre l’illa.

Un altre referent cultural que trobem és el Consell Privat del Rei. En aquesta institució hi ha una clara referència a l’Star Chamber de l’època Tudor, el màxim òrgan consultiu del monarca que funcionava com una forma embrionària de Consell de Ministres en el qual, per descomptat, la darrera paraula la tenia el sobirà. És en un d’aquests encontres en els que els realitzadors, d’una manera magistral, escenifiquen, millor que en qualsevol tractat, la relació entre poder i protocol. Em refereixo a la primera reunió que presideix Twyn Lannister assegut com a cap de taula amb cinc cadires buides arrenglerades a la seva esquerra. Els tres primers consellers que arriben pugnen, d’una forma dissimulada però mal amagada, per seure tan a prop com puguin de la mà-del-rei. Apareix Cersei i es troba que només queden lliures les dues cadires més allunyades del seu pare, de manera que n’agafa una i la porta a l’altra banda de la taula de manera que queda asseguda just a la dreta de Twyn Lannister. El cinquè conseller, Tyron, que s’ha vist avançat per la seva germana, sembla que es quedi sense opcions d’assolir un lloc proper al cap de taula. Llavors, sota el posat intel·ligent i sorneguer del pare i la mirada esverada de la resta, agafa la cadira i la posa a l’altre cap de taula en un gest d’enginy i desafiament. És aquesta una escena intencionalment muda per fer concentrar els espectadors en la jerarquia que s’estableix entre els personatges.

Les coincidències no s’aturen aquí. També podem trobar una referència  poc dissimulada a una figura de la història de l’era Tudor que s’ha convertit en icona universal: Anna Bolena, la segona esposa del rei més famós d’Anglaterra, Enric VIII. Com recordareu, Anna Bolena és acusada de comportament indecorós i adulteri. Els seus acusadors van fer servir el comportament homosexual del seu germà per poder arribar a la reina. En el fons, les motivacions són polítiques, com sempre. Però, per si tot això no fos prou, la reina és acusada de participar en les orgies del seu germà i d’incest. El paral·lelisme amb l’esposa del rei Tommen Baratheon, la reina Margaery Tyrell és clar. No només fan servir l’homosexualitat del seu germà per poder atacar la reina, sinó que, a més, ella mateixa és acusada de participar en els trios que munta el seu germà. Tant l’Anna com la Margaery són jutjades, junt amb el seus respectius germans, i tots paguen amb les seves vides les lluites entres les diferents faccions cortesanes.

N’hi ha moltíssimes més: les illes de Ferro simbolitzen el sempre territori irredempt d’Irlanda; els Dothrakis i el gran Khal, les tribus de les estepes que una i altra vegada han caigut sobre occident en la historia de Europa; la Casa Martell representa un regne refinadament orientalitzat dins de Westeros tal com ho feia la Granada Nazarí a la Península Ibérica dels cinc regnes.

L’autor aprofita també el joc que donen els fonamentalismes religiosos en la història d’Europa. L’integrisme moral i religiós del Pardal Suprem té la seva contrapartida històrica en la Florència integrista i iconoclasta de Savonarola que intenta suprimir tots el plaers mundans de la vida pública o en la mateixa república puritana de Cromwell a l’Anglaterra del segle XVII.

Però no només d’història viu l’home, i és per això que també trobem referències als dos textos fundacionals de la cultura occidental: la Bíblia i els textos d’Homer. A quina escena bíblica us recorda el martiri a què és sotmesa Cersei, completament nua, pels carrers de King’s Landing? En el cas del poeta grec, ens trobem el sacrifici d’Ifigiènia per ordre del seu pare Agamèmnon per què els deus calmin un mar agitat i afavoreixin l’expedició a Troia. El mateix fa el pretenent Stannis Baratheon, en sacrificar la seva filla per calmar una tempesta de neu que no cessa i així poder adreçar la seves tropes cap a Inverness.

Però els tics no són només històrics o literaris. Res no li falta a aquest mosaic en miniatura que representa l’aventura de l’esperit humà. Les dues batalles amb el Senyor de la nit són una lloança al quadre El triomf de la mort del pintor flamenc Brueghel. Finalment, no podia faltar el gran monstre de la cultura Anglesa: Shakespeare. Els últims capítols són un homenatge a la seva obra més emblemàtica, Hamlet. A la sèrie, Hamlet és encarnat per un Jon Snow turmentat entre la lleialtat cap a la seva reina, font de dret i poder, i venjar els humils massacrats per una voluntat desfermada de poder. Al final, el plantejament kantià de la immoralitat de l’acte en sí mateix no es prou fort i en John s’acaba carregant a la reina igual com fa l’heroi de l’obra del dramaturg anglès.

Podria continuar assenyalant lligams entre la trama de Joc de Trons i la Història fins que fongués la memòria del portàtil des del que estic redactant aquest article, però vull acabar com acaba la sèrie: amb una reflexió inquietant. M’ha impactat veure la Daenerys, símbol del regne promès de l’Estat del Benestar, transformar-se en un autèntic Leviatan a lloms d’una arma de destrucció massiva (tant social i econòmica com física) que deixa un paisatge apocalíptic als seus peus. La imatge de Daenerys dalt de les escales que condueixen al palau per dirigir-se a les seves tropes triomfants mentre es despleguen unes ales de dragó que semblen sortir del mateix cos de la reina és tot un símbol d’aquesta transformació. En aquesta metàfora queda resumida la nostra angúnia col·lectiva per la possibilitat d’autodestrucció de l’espècie, neguit que ens acompanya des de l’acabament de la Segona Guerra Mundial.

Gràcies a Déu que els guionistes no l’han esguerrada amb un final edulcorat i de casament de conte de fades, tal com feia témer la pressió popular. Gràcies a ells, m’he tornat a trobar en la plàcida i amarga solitud del paria desclassat que sóc.

Adéu, Joc de Trons, i gràcies per l’espectacle i per les converses intel·ligents. Ja estava saturat de tòpics i de merdes políticament correctes. Gràcies, Tyron, per recordar-nos que la vida son quatre dies i s’ha de passar pel món intentant no fer massa mal als altres. Gràcies, Jon Snow, Varys, Davos, Ned Stark i Brienne de Tarth, per dir-nos que es pot viure amb honor. Gràcies, Petyr Baelish, Bronn i Euron Greyjoy, just per tot el contrari. Gràcies, Cersei, Jaime i Theon Greyjoy, per ser tan contradictòriament humans. Gràcies, Jeoffrey, Ramsay i Cleagan, per recordar-nos que els homes poden ser implacablement inhumans. Gràcies, Jorah, pel teu romanticisme ben entès i el teu penediment. Gràcies, Samwell, pel teu optimisme cap al gènere humà. Gràcies, Sandor, just per tot el contrari. Gràcies, Arya per convertir el teu instint de supervivència en una aventura. Gràcies, Sansa, per despertar tan aviat de la ingenuïtat. Gràcies, Twyn i Olenna, per la vostra intel·ligència política. Gràcies, Robert Baratheon i Stannis, per fer-nos desconfiar dels mals líders. Gràcies, Daenerys, per fer-nos desconfiar dels suposats bon líders. Gràcies a tots per aquests moments inoblidables.

Gràcies, Martin, guionistes i realitzadors, per comprendre que tenim necessitat de jugar a la nostra història i per regalar-nos una joguina que guardarem sempre al bagul dels nostres somnis.

Comparteix
AnteriorAquest divendres al cine…
SegüentEl Dia D al cinema (part 1)
Estanis Romero
Em dic Estanis Romero i sóc funcionari de la Seguretat Social. Vaig néixer a Sant Adrià del Besòs. Tinc 56 anys. Sóc fill d'emigrants de la Meseta. M'agrada tot, des de la ciència fins a la filosofia. Sóc llicenciat en Història Antiga i Filologia Anglesa. Estic casat, tinc una filla i m'agraden els esports i els còmics.

Warning: A non-numeric value encountered in /homepages/19/d539144633/htdocs/app540051993/wp-content/themes/Newspaper/includes/wp_booster/td_block.php on line 353

Deixa una resposta: