Quan s’acabarà la febre dels 80? Quan s’acabarà aquesta nostàlgia que sembla haver-se apoderat de les nostres vides, si més no dels nascuts en aquesta dècada i, per què no, dels que tenim un punt més freak? Des de Stranger Things fins a Narcos i passant per Wet Hot American Summer o 13 Reasons Why respirant aquells aires de sintetitzadors, cintes de casset i bicicletes amunt i avall pels carrers.

Aprofitant aquest efecte, Andrés Muschietti, que ja ens va sorprendre amb l’original Mamá el 2008, s’ha posat al capdavant d’un dels remakes més esperats de l’any per tornar a donar vida al pallasso que va atemorir tota una generació.

Basada en la novel·la d’Stephen King on a finals dels anys 50, a la petita ciutat de Derry, una sèrie de nens desapareixen sense deixar rastre a mans, suposadament, d’un pallasso anomenat Pennywise. Andrés construeix un relat que només dista en els tempos i en el muntatge del telefilm de 1990 que tant ens va marcar i que va ser dirigit per Tommy Lee Wallace i protagonitzat per Tim Curry, Jonhattan Brandis, Richard Thomas,  John Ritter,  Annette O’Toole i  Harry Anderson. En aquella ocasió, i durant més de tres hores, el director jugava amb els flashbacks per mostrar-nos els records d’aquella colla d’amics que durant un estiu van viure una aventura (si se’n pot dir així) que els marcaria per sempre. Aquests, un cop adults, tornen a la ciutat per tal de complir una promesa i acabar definitivament amb la figura del pallasso assassí. I és, precisament en aquest punt, el de la promesa, on (ull a l’spoiler) acaba el nou remake de Muschietti.

Les comparacions són odioses, i per tant, no entrarem en el debat de quina de les dues adaptacions és millor. En primer lloc, cal destacar la visió de negoci del director o potser més ben dit dels productors, que han sabut dissenyar una estratègia de màrqueting al voltant d’un tràiler que ha aconseguit que sigui un dels més visionats de la història. En segon lloc, i com he esmentat abans, han tingut la capacitat de traslladar la historia fins a una dècada que actualment està en ple auge dins les nostres pantalles. Finalment, i en tercer lloc, han dividit el best-seller en dos parts per tal d’aprofitar el màxim el potencial del film, que només en les seves primeres hores ja va recaptar més de 13 milions de dòlars als Estats Units.

Doncs sí, gairebé amb tota probabilitat It es convertirà en una pel·lícula que arrasarà a la taquilla, però no estic tant d’acord amb la qualitat del producte final, perquè estem davant d’un producte que funciona més com a pel·lícula nostàlgica que no pas com a film purament de terror. Tot i que Muschietti li ha atorgat un punt gore força mesurat que s’acaba agraint, en general It és una seqüencia d’ensurts obvis i tòpics trencats en tot moment per una quantitat infame de bromes i acudits dolents perpetrats pels protagonistes. Un coitus interruptus en tota regla que acaba provocant que l’espectador no acabi d’entrar mai en un clímax inquietant i tenebrós que de ben segur li hagués vingut molt bé en una pel·lícula, suposadament, de terror.

El director es perd entre els gèneres, i la manca d’un guió potent acaba provocant un recel en l’obra que ens deixa del tot indiferents. Ni les correctes interpretacions dels protagonistes ajuden a aixecar uns ànims que van de capa caiguda a mesura que avancen els  135 minuts que dura el llargmetratge. Només una bona qualitat visual i un ensurt que realment et fa aixecar de la cadira (sí, ho heu llegit bé: només un) salven de la purga un treball irregular i descafeïnat.

El proper 2019 ens arribarà la segona entrega dirigida pel mateix director. Se centrarà en els mateixos personatges, això sí, ara un pel més “crescudets”. Fins aleshores, només ens resta estar ben atents a las travesses dels actors que seran els escollits per interpretar aquesta colla de marrecs 27 anys després de que Pennywise els enfrontés cara a cara amb les seves pors més personals.

Comparteix
AnteriorPosem imatge a l’estrany
SegüentS’acosten els Emmy
Marc Orra Boix

Elèctric de professió però cinèfil de vocació. Soc un amant de la història i ocupo les hores perdudes entre pel·lícules i lectures. Aficionat radiofònic m’agrada perdrem pel món de les ones, però si realment em voleu trobar, dins d’un cinema m’haureu de buscar.

Deixa una resposta: