‘It, Chapter 2’

Agafeu-vos-ho pel costat positiu, home. La nova pel·lícula d’Scorsese, Irishman, durarà 210 minuts; en canvi, It, Chapter 2 només en dura 169. Sempre m’he preguntat què porta a un director a realitzar treballs tan llargs, però aquest és un altre tema. Amb la primera part d’It, Andy Muschietti ens va demostrar que era capaç de modernitzar i aportar nous aires a un film que ja va conquistar als espectadors el 1990 de la mà de Tommy Lee Wallace i amb Tim Curry com a pallasso Pennywise. Aquesta, tot hi no ser massa ben rebuda per la crítica, anys més tard aconseguiria fer-se un lloc entre el públic gràcies a la seva inquietant atmosfera i els aires de nostàlgia que evocaven els protagonistes pedalant amunt i avall amb les bicicletes i les seves aventures pel poble de Derry. Precisament aquesta nostàlgia i aquesta atmosfera que us comentava són els dos punts de referència als quals Muschietti es va aferrar per tal que el nou remake d’It funcionés força bé a les sales. Evidentment, en l’actualitat i amb una mica de pressupost, el temes més tècnics d’un llargmetratge solen estar sempre ben coberts. Per aquest motiu, és de vital importància que el director sàpiga on enfocar les seves forces i doti la pel·lícula d’un guió convincent i de bones interpretacions. En definitva, ha de saber unir aquestes dues vessants de què us parlava: la tècnica i la part més artística d’una forma elegant i coherent, i sobretot, que siguin capaces de conjuntar-se a la perfecció. Andy Muschietti ho va aconseguir amb més o menys encert a It, Chapter 1, un producte que va agradar al públic i que era una fusió molt encertada entre pel·lícula juvenil d’aventures i de terror. Però fa una setmana, va arribar el moment de veure la segona part, i,  senyores i senyors, la cosa no pinta tan bé.

Costa de creure que un mateix director sigui capaç de realitzar dos treballs tan infinitament diferents l’un de l’altre quan l’únic que havia de fer era mantenir-se fidel a la línia que ens va marcar amb el capítol 1. En aquesta última, l’ambient asfixiant i fosc que tant ens va agradar desapareix completament per convertir-se en un film que transcorre d’ensurt en ensurt, val a dir que d’allò més previsibles, i amb un desplegament dantesc de monstres i criatures que acaba per esgotar-te tant físicament com mentalment. ¿On queda aquella premissa del gènere que diu que sol funcionar més bé allò que s’intueix que no pas el que s’ensenya? On és aquell esperit i aquella dosi de nostàlgia que funciona sempre tan i tan bé? En definitiva, on és tot allò que ens va convèncer de la primera part? A It,Chapter 2 tot és massa carregat i esbojarrat; per moments sembla que estiguis mirant Alice in Wonderland de Tim Burton, on la quantitat d’estímuls visuals per segon acaba per provocar-te un atac epilèptic. El muntatge és nefast i poc original. Tot és lineal i segueix sempre la mateixa pauta: ensurt del protagonista a l’adolescència més ensurt a l’edat adulta, i això per a tots i cada un dels protagonistes, que tot i comptar amb un bon elenc, Muschietti desaprofita de forma magistral, fins al punt que cap ni un se salva d’una interpretació avorrida, sense matisos i purament per cobrir l’expedient.

En definitiva, podríem dir que el conjunt és un caos controlat on no s’entendria res si no fos perquè ja coneixem la història, i on, després de tots els assassinats i totes les maldats que pateixen la gent de Derry i en especial el grup d’amics protagonistes, (ULL! Ultraspoiler) aquests amics acaben derrotant el pallasso amb insults i males paraules. Si d’això se n’hagués encarregat un gitano del meu barri, en Pennywise no hagués durat ni un minut i mig. Prometia molt, i al final s’ha quedat en un no-res. Tampoc hi ajuda el fet de que una de les poques escenes que se salven del naufragi, concretament l’escena en què 30 anys després la Beverly (Jessica Chastain) torna al pis on va néixer, ja l’haguem vist pràcticament completa en un dels 763 tràilers de la pel·lícula. Tot plegat, una seqüela que no arriba ni a la sola de la sabata de la seva antecessora dels anys 90; i això que aquella tampoc era l’hòstia amb patinet, però sí que tenia clar com havia de ser i quin camí havia de recórrer. Per contra, i amb tota seguretat, el director no deu haver agafat ni el mapa per saber cap a quina direcció havia d’anar en aquesta ocasió.

Producte que desvirtua i enfosqueix les bones maneres del capítol 1 i que, amb tota probabilitat, acabarà caient en l’ostracisme per culpa de les males decisions del seu director. Però no patiu; ja us he dit que només dura 169 minuts. Podria ser pitjor.