Coneixia altres novel·les de Javier Cercas, com ara Soldados de Salamina o Anatomia de un instante, però no sabia que havia escrit un llibre sobre l’Enric Marco. ¿I qui és aquest? És un home que es va fer passar una víctima del nazisme i que assegurava haver estat en un camp de concentració, fets pels quals va ser nomenat president de l’Amical de Mauthausen (associació espanyola dels supervivents als camps de concentració). En realitat Marco mai va estar en cap camp de concentració i mai el van deportar. Així doncs, tot el que va explicar era mentida, però en aquest llibre Javier Cercas no només posa sobre la taula que Enric Marco va mentir sobre el seu pas per l’Alemanya nazi, sinó que va mentir en molts altres aspectes de la seva vida. Aquest llibre és, per tant, i amb paraules del propi autor una novel·la “sense ficció plena de ficció”.
Una bona investigació
Primer de tot, haig de dir que és un llibre en què es fa palès que Cercas es va documentar molt sobre Enric Marco per tal de conèixer què hi havia de veritat i què hi havia de mentida no només en el pas de Marco per Alemanya sinó al llarg de la seva vida. A més, el propi Marco, un amant de sortir a la foto i un narcisista de llibre, es va prestar a que l’autor l’entrevistés tot i saber que no seria un llibre apologètic.
La mentida
Un dels punts forts del llibre, a banda de la tasca d’investigació per part de l’autor, és la reflexió que introdueix l’autor sobre la mentida i l’acte de mentir. La majoria de nosaltres, a priori direm que dir mentides està malament, però què passa si la nostra mentida pot fer un bé social? De la reflexió però en sorgeixen més preguntes, i és que tothom ha dit una mentida o altra per petita que sigui, oi? A qui no se li ha escapat de les mans una mentida? I què passa amb aquells les mentides dels quals provoquen guerres, dolor o patiment? Al llibre he trobat una frase que m’ha colpit i és que és ben cert que a vegades “per arribar a la veritat s’ha de mentir”, ja que Enric Marco va dir una “minúscula mentida que va servir per difondre la ingent veritat sobre els crims nazis”. Javier Cercas també reconeix que no tot el que va dir l’Enric era mentida, perquè “una mentida només triomfa quan està amassada amb veritats”.
La memòria històrica
Els últims anys estan marcats pel que es coneix com la memòria històrica. A partir de 1980 es van organitzar infinitat de xerrades, congressos i conferències al voltant de la història recent del nostre país i els anys foscos de la nostra història. Però no en vam tenir prou amb parlar del tema, sinó que es va crear un mercat que se servia de la memòria històrica (de vegades de dubtosa veracitat històrica) per fer pel·lícules i llibres. La corrupció de la història va arribar a un punt d’inflexió quan la recuperació de la memòria històrica va entrar en els programes electorals d’alguns partits, els quals volien guanyar vots i sumar escons.
També ens fa pensar què és realment la memòria històrica i quina relació té amb la història: “La memoria y la historia son, en principio, opuestas: la memoria es individual, parcial y subjetiva; en cambio, la historia es colectiva y aspira a ser total y objetiva. La memoria y la historia también son complementarias: la historia dota a la memoria de un sentido; la memoria es un instrumento, un ingrediente, una parte de la historia. Pero la memoria no es la historia”.
Agradarà…
Als amants de la història, especialment si us agraden la guerra civil espanyola i la segona guerra mundial.
No agradarà…
A aquells que busquin una novel·la, perquè tot i que hi ha molta ficció en la vida del nostre protagonista, no és ben bé una novel·la.