Sempre havia tingut una assignatura pendent amb Howard Phillips Lovecraft, un dels dos autors més cèlebres de literatura de terror junt amb Edgar Allan Poe. Des que era petit he sabut de la seva obra, el seu imaginari i la seva influència en el terror contemporani (quan veus tentacles és inevitable pensar en Lovecraft), però em faltava un aprofundiment real sobre la seva vida i obra.

Casualment, en els darrers 12 mesos aquest aprofundiment s’ha produït. En la Fira del Llibre d’Ocasió de Barcelona de 2017 vaig adquirir tota la seva obra literària (sense les col·laboracions) en 3 volums, i fa mig any l’editorial Héroes de Papel, de la qual ja he parlat en algun altre article, va publicar un llibre anomenat “El Soñador de Providence. El Legado literario de H.P. Lovecraft y su presencia en los videojuegos” que no vaig dubtar en adquirir. Escrit per Carlos G. Gurpegui, col·laborador habitual de IGN España, és un llibre altament recomanat per tothom interessat en l’obra de Lovecraft, l’hagi llegida amb anterioritat o no.

És cert que el llibre fa èmfasi en la influència de Lovecraft en els videojocs, i certament, títols com Penumbra, Amnesia, Everybody’s Gone to the Rapture o fins i tot jocs triple A com Bloodborne són esmentats i estudiats tant com a experiència lúdica com a “representants” de l’anomenat terror còsmic de Lovecraft. Però si el llibre té 320 pàgines, només les 100 darreres són realment d’anàlisi d’aquests videojocs. De fet, abans de parlar de videojocs Gurpegui dedica força pàgines a parlar de la primera aproximació lúdica a Lovecraft mitjançant pel·lícules i també de jocs de taula i les seves mecàniques, amb propostes com RuneQuest o el complex i apassionant món d’Arkham Horror. De fet, el món dels jocs de taula es torna quelcom indispensable per poder entendre com s’ha arribat als videojocs i les seves infinites possibilitats audiovisuals com a mitjà per plasmar-hi mecàniques d’horror còsmic o fins i tot petits homenatges a jocs no purament lovecraftians.

No obstant, la ludificació de Lovecraft ocupa només la segona meitat del llibre. La primera meitat, quasi més interessant que la darrera (per molt que aquesta en sigui el reclam), repassa, en un dolç equilibri entre l’amenitat i la documentació, vida i obra de Lovecraft, les seves influències principals més enllà de Poe, i el que acaba sent el més important, la influència que va suposar Lovecraft mateix en autors posteriors, emfatitzant sobretot la figura de l’autoanomenat “deixeble de Lovecraft”, August Derleth, qui exerceix de nexe entre les dues parts del llibre: la bi(bli)ogràfica i la lúdica. Per què Derleth es converteix en el nexe real és quelcom descobert fa pocs anys, un assumpte a què es dedica tota la part central del text de Gurpegui aportant nombrosa bibliografia. Gràcies a això s’aporta molta llum a la real bibliografia del geni de Providence i els “dos Lovecrafts” literaris que van existir (el del terror còsmic, mentre vivia, i el més enfocat a l’eterna batalla entre la Humanitat i les criatures lovecraftianes, pòstum i perpetrat per Derleth amb un suposat consentiment de Lovecraft), i s’entén molt bé la ludificació a què fa referència al llibre, poc fidel realment a les idees lovecraftianes més pures.

Amb tot, “El Soñador de Providence” es converteix en una publicació que curiosament no pretén ser ni una obra de referència a vida i obra de Lovecraft ni tampoc un atlas videolúdic de referències lovecraftianes. El mateix autor reconeix a les pàgines del llibre que ja hi ha publicacions impreses i digitals suficientment àmplies i ben enfocades per afegir-ne una altra. No. Aquest llibre és una porta a tots els móns lovecraftians possibles, amb moltíssima informació però molt ben explicada i esquematitzada, i que deixa entreveure un món infinit d’experiències a l’abast d’unes poques cerques a Google a qui l’interessi. I ho aconsegueix amb escreix.

A poc que t’interessi el terror lovecraftià en totes les seves vessants i vulgui conèixer qui (i què) era Lovecraft, aquest llibre el recomano ferventment, t’interessin els videojocs o no, hagis llegit Lovecraft o no.

AnteriorCrònica cinematogràfica d’un vol
Següent“La llei del mirall” de Yoshinori Noguichi
Avatar photo
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.