Què cony és aquest títol? Una novel·la? Però no hi ha autor. No. No és una novel·la. I què collons és si es pot saber? No és que m’hagi posat a escriure coses en anglès perquè sí. Perdoneu. Vaig des del començament. Principi. Inici. Des d’on s’acostumi a anar.

Fa unes setmanes vaig tenir la gran fortuna, o no, d’adquirir un llibre que es titulava Sobre el fuego, de Larry Brown. El llibre és una narració simpàtica en primera persona sobre com viu un bomber a Mississipi. És un llibre de memòries. Val molt la pena. Prou. No he vingut a parlar del llibre. Em sap greu. Potser un altre dia. He vingut a parlar del grit lit així que si m’ho permeteu, continuaré. El llibre és d’una editorial anomenada Dirty Works, que deu el seu nom a la novel·la homònima de Larry Brown. Sí, el bomber del que us acabo de parlar. El tema és que vaig entrar a la seva pàgina web, perquè em va semblar una edició curiosa. Volia mirar el seu catàleg. I collons, quin catàleg! Harry Crews, Larry Brown, Mark Richard, William Gay, Oscar Zeta Acosta (l’advocat de Miedo y asco en Las Vegas de Hunter S. Thompson) i William Burroughs Jr, entre d’altres. Ah, sí. També hi ha dones dures. Duríssimes. Ann Pancake i Bonnie Jo Campbell. Si no sabeu qui són, hauríeu de deixar de llegir aquest article de merda. Entreu al web, si us plau.

Paral·lelament, he estat obsessionat amb un autor: Donald Ray Pollock. Segurament sigui un dels meus autors de capçalera d’aquest any. O d’aquesta dècada. Mai m’havia acabat un llibre tan ràpid. Knockemstiff, El diablo a todas horas i El banquete celestial. Sang, fetge, drogues i personatges marginats a punta pala. El tipus de narració, ben seca i directa, bevent directament de l’aixeta de casa en Cormac Mcarthy. I això és el que tenen en comú tots aquests autors: l’estil. La personalitat ja és una altra cosa.

Llavors grit lit vol dir estil ras i curt? No. No ben bé. És una manera de tornar a posar de moda el realisme brut. L’únic, que en aquest subgènere son surenys americans qui escriuen. Imagineu-vos a Bukowski vestit de John Wayne. Doncs això. Bé, potser no del tot. Bukowski vestint-se de John Wayne mentre sona Johnny Cash. Sí. Potser més acurat.

En resum, Dirty Works és segurament l’editorial amb més caràcter del moment. Gràcies per portar aquesta gent tan seca aquí. Els necessitàvem.

 

Anterior“Élite 3”. Tornem a Las Encinas
SegüentEbooks gratuïts per passar el confinament
Avatar photo
Lector de cerveses i bevedor de llibres. Fanàtic compulsiu de la sèrie B i el terror. Si sabeu el que és bo, fareu bé de no llegir-me.