Spoiler alert
Em van demanar que escrivís ressenyes de sèries i com que he estat especialment cansina recomanant aquesta doncs m’han insistit a començar per aquí.
Com a bona minyona, abans d’escriure m’he posat a llegir què se n’havia dit abans, i com a bona egòlatra em sento legitimada i em disposo a fer una esmena a la totalitat a tots aquests articles i cròniques. Des de la wikipèdia a The Guardian passant pel New Yorker tots arrenquen definint Fleabag com una sèrie que gira en torn a un personatge disfuncional.
Disfuncional? My ass.
És curiós. Els éssers humans tendim a tenir-nos a nosaltres mateixos en alta estima com a
animals racionals, disfuncionals són els altres, ves, i el fet és que raonar raonem poc. El que fem per sistema és actuar de forma impulsiva o reactiva, repetint les formes habituals de fer que cadascú de nosaltres ha adoptat com a hàbit de supervivència al llarg dels anys, en diem personalitat com a eufemisme però en som esclaus com del fumar, el cafè o les patates sabor jamón, i després inventem excuses i justificacions per poder defensar davant dels col·legues o els familiars accions o decisions que en el seu moment no vam escollir perquè fossin les opcions més raonables, després de deliberar i ponderar diferents alternatives de forma calmada i intel·lectual, sino perquè sempre hem sigut així y así seguiré, nunca cambiaré, i perquè si no és així no sabem com fer-ho, na fent, intentant que la resta del món no s’adoni que no estem tan ben moblats com aparentem i que en el fons el que fem no sabem ni per què ho fem, esque ens surt aixins. Però disfuncionals els altres, VAMOS!
Així que, troquel·lo el personatge principal de Fleabag i hi insereixo a qualsevol de vostès,
il·lustres lectors, i encara ho faríeu pitjor. És més, no donaria per una sèrie.
Fleabag disfuncional? Fleabag és una virtuosa de la ironia, de la comunicació i de la comunió (kneel). Calfred preorgàsmic.
D’alguna manera aquesta sèrie em transporta a aquella altra meravella de quinze anys enrera que és Six Feet Under, i em fa preguntar-me què hauria estat de la sèrie si, en lloc de ser presentada en primera persona des de la perspectiva de l’entumit i més aviat sosaines del Nathan, la sèrie hagués pivotat sobre la Brenda Chenowith (fèia rabieta, eh?) com a protagonista.
Doncs Fleabag.
El que passa en una sèrie que observa una família disfuncional quan s’explica des de la
perspectiva d’algú avorrit és A Dos Metros Bajo Tierra, el que passa si la perspectiva la dones a algú que és tan comunicativament potent i creatiu com Fleabag, capaç de trencar la quarta paret a martellassos amb una caiguda de parpelles, és Fleabag.
Així que genuflexió i ovació a aquest personatge que és capaç d’exhibir tal potència muscular i vital com per desfer-se de la ratota infecta del cunyat, fintar una madrastra arpia, apartar-se d’una germana arrossegapeus, victimista i manipuladora, perdonar un pare infantil i a bones dosis hostiable, i brillar i empotrar-se el sacerdot a qui es presumeixen atributs per valor de, com a mínim, un avantbraç fibrat i venós.
Per finalment dir-te que eh, lo nostre també s’ha acabat, fins aquí, no em segueixis, i trencar-te el cor com no te l’havien trencat des de primer de BUP.
Merda.
