Crec que ha sigut la primera vegada en molts anys que pràcticament tothom coneix, ha sentit parlar o fins i tot ha llegit-escoltat material sorgit de la ploma del Premi Nobel de Literatura de torn. És de les ocasions que més articles d’opinió i més debat ha generat l’acadèmia Sueca en l’àmbit literari. Aquest article no pretén aportar arguments per convèncer els escèptics ni per plaure els entusiastes, només aprofita l’aconteixement per parlar una mica de la relació de Bob Dylan amb el cinema. No és que es tracti d’una relació gaire llarga però sí rellevant.
Bob Dylan és probablement l’artista més premiat i llaurejat de tota la història, el Nobel és el guardó que culmina l’escala ascendent de Grammys, Rock and Roll Hall of Fame, Premi Príncep d’Astúries, Doctor Honoris Causa per la Princeton University, Commandeur des Arts et des Lettres, Presidential Medal of Freedom, Pulitzer… i si parlem de Dylan en un article de cinema no és perquè una de cada tres pel·lícules que s’estrenen (estadística feta d’oïda, però per aquí deuen anar els trets) tenen alguna cançó seva -original o versionada- a la banda sonora, i tampoc és perquè l’homanetjat tingui en el seu palmarès un Globus d’Or i un Oscar. És perquè el senyor Dylan és l’autor d’una de les millors bandes sonores que s’han fet mai per al cinema i que conté una de les cançons més famoses de la seva discografia i a la vegada una de les cançons més versionada de la història. Però d’aquí poc hi arribarem.
Dylan i la seva transcendent gira britànica del 1965 són el centre del Don’t look back (1967) de D.A. Pennebaker, considerat -i no sense motiu- el millor documental musical de la història. Més recentment, el 2005, Martin Scorsese també es va animar a documentar la part inicial de la trajèctoria musical de Dylan en el No direction home, una de les poques ocasions on l’elosiu i esquerp músic ha accedit a posar-se davant d’una càmera i parlar d’ell mateix. Tant sols en els títols dels dos documentals (traduïts com No miris enrere i Sense rumb cap a casa) s’intueix el caràcter rebel i erràtic d’un artista que sempre ha buscat la manera d’expressar-se sense caure en l’autocomplaença i defugint la popularitat.
El 1972 Dylan va acabar editant i figurant com a director d’un documental sobre la seva pròpia gira del 1965, Eat the document. Es tracta de la mateixa gira on, fent-se acompanyar pels després coneguts com The Band (protagonistes al seu torn del film de Scorsese The Last Waltz, 1978), es va electritzar i on hi ha el famós incident on des del públic li criden “Judes!”. De fet, Eat the document, està fet a utilitzant un metratge que D.A. Pennebaker no va utilitzar en el ja comentat Don’t look back (Pennebaker va acabar rodant una pila d’hores colossal durant aquella gira). Al cap de 6 anys va dirigir un projecte de quasi quatre hores de durada, Renaldo and Clara (1978), co-escrit juntament amb l’actor Sam Shepard, alternant imatges de la sensacional gira del 1975, Rolling Thunder Revue, entrevistes, i dramatitzacions de cançons del mateix Dylan.
El cinema també ha mirat a la figura de Dylan en diferents ocasions, de manera onírica en la enigmàtica i genial I’m not there (2007) de Todd Haynes i on Christian Bale, Ben Wishaw, Heath Ledger, Richard Gere i Cate Blanchett (qui guanyaria l’Oscar a millor actriu secundària) interpreten figuradament Dylan, o més ben dit els diferents Dylans, perquè Dylan s’ha reinventat i canviat de pell moltes vegades. La figura de Dylan també ha estat tractada d’esquitllada, com al sensacional i rodó film dels germans Cohen Inside Llewyn Davis (2013). Aquesta obra mestra no s’entén sense l’ombra allargda del geni de Minnesota, una actuació del qual -que no veiem- obre i tanca el film.
Bob Dylan també s’ha animat a actuar. Ha protagonitzat la fluixa Cors de foc (Hearts of fire, 1987) interpretant una estrella de rock i també ha protagonitzat el curiós film Masked and anonymous (2003). Aquesta pel·lícula, co-escrita pel mateix Dylan, segueix a un músic en hores baixes i semi-retirat en un context post-apocalíptic que es veu empès a tornar-se a penjar la guitarra per un concert benèfic. Dic que és molt curiós perquè hi ha diàlegs interessants al film -és fàcil reconèixer frases o fragments de cançons del mateix Dylan en els diàlegs-, el repertori és espatarrant: Jeff Bridges, Penélope Cruz, Jessica Lange, Ed Harris, John Goodman, Val Kilmer, Luke Wilson, Angela Bisset, Bruce Dern, Christian Slater, Mickey Rurke… però en tot moment un té la sensació que hi ha alguna cosa que no rutlla i el film mai acaba de funcionar. El 2001 Bob Dylan aconseguia el doblet cinematogràfic (els ja esmentats Globus d’Or i Oscar) amb la cançó Things have changed, tema central del film Joves prodigis (Wonder Boys, 2000), amb Michael Douglas, Robert Downey Jr., Katie Holmes, Frances McDormand i Tobey Maguire.
Però anem a la que va ser la primera implicació directa de Dylan en una pel·lícula, i la
millor. El 1973, a través del seu amic Kris Kristofferson -qui interpretava el paper protagonista-, Bob Dylan va desplaçar-se fins a Durango (Mèxic) on el volàtil i violent Sam Peckimpah estava dirigint el western Pat Garrett & Billy the Kid. Dylan portava anys allunyat dels escenaris i allunyat de l’ull públic, des del seu accident de moto el 1966, i es disposava a aparèixer en un paper secundari en una pel·lícula de Hollywood.
Aquest fet va aixecar certa expectació, tots els moviments de Dylan, sobretot els canvis, han estat observats amb lupa tant per crítics com fans. Dylan interpretava el més que adient paper d’Àlies, un dels companys de Billy el nen. “Àlies què?” li demanen al film, “Àlies el que et sembli” respon ell. “Deixe-m’ho en Àlies, doncs” acabava la conversa. Dubto que hi hagués -i hi hagi hagut- personatge més adient per Dylan al cinema. Dylan àlies cantautor, àlies profeta del folk, àlies traïdor elèctric, àlies poeta, àlies trobador, etc.
El paper no requeria gaires habilitats interpretatives i Dylan hi encaixa sense desentonar en absolut. Kris Kristofferson, cantant country de renom, fa un paper correcte en la pell de Billy el nen (la seva segona pel·lícula en el paper principal després de Cisco Pike, 1972) i James Coburn està immens en la pell del bandit tornat sheriff Pat Garrett. Al film també apareixen algunes cares conegudes en petits papers com Katy Jurado, L.Q. Jones, Emilio Fernández, Harry Dean Staton i Jason Robards. La pel·lícula és una de les meves predilectes i de les millors de Sam Peckimpah. No m’atreveixo a dir la millor quan un té entre la seva filmografia films com Grupo salvaje (The wild bunch, 1969) o La creu de ferro (The cross of Iron, 1977).
Dylan va compondre una banda sonora sensacional, publicada amb el mateix títol que la pel·lícula. La majoria de peces són instrumentals amb influències del “guitarreig” flamenc. Explica Kris Kristofferson que un dels vespres en què Dylan sortia a tocar la guitarra per ensenyar-los el que anava composant, es va posar a tocar flamenc i tots van quedar parats de com es desenvolupava Dylan en un estil de tocar tant difícil i diferent al seu. Sarah, la seva dona en aquell moment, va dir que era la primera vegada que el veia tocar flamenc en els seus anys de casats.
A la banda sonora també hi ha dues peces cantades que són variacions del tema central del film, “Billy”, i després hi ha la genialitat que Dylan va regalar a la pel·lícula: Knockin’ on heaven’s door (trucant a les portes del cel). La cançó està magníficament utilitzada en una escena on Pat Garrett i dos sheriffs més participen en un tiroteig. En acabar la disputa, un dels sheriffs és fatalment ferit a l’estòmac i va a asseure’s a una roca al costat del rierol, la seva dona el veu i s’acosta cap a ell, de cuatre grapes i plorant. De fons, l’himne de Dylan.
Us deixo el link de l’escena, són tres minuts i mig on es veu des del principi del tiroteig fins a la mort del sheriff. Tres minuts que serveixen no només per gaudir de l’ús de la cançó sino per tenir una petita idea de com Peckimpah excel·lia en el muntatge de les escenes d’acció, en l’ús de la càmera lenta, ningú ha filmat la violència (i la presentat en pantalla) com ho feia Sam Peckimpah.
No cal dir que us recomano la pel·lícula amb totes les meves forces. La millor versió en pantalla de la història/llegenda de Billy i el nen i Pat Garrett. Peckimpah li encantaven les històries de traïció i els conflictes de personatges solitaris en un entorn que s’està modernitzant més ràpidament que ells. El film utilitza de meravella l’antiga amistat entre Garrett i Billy per dotar la història d’aire de tragèdia i, al mateix temps, presenta el conflicte entre terratinents i bandits, el conflicte dels rics i capitalistes amb els pobres i els que no es volen deixar trepitjar pel sistema. Només per aquesta petita incursió de Dylan en el cinema, ja es mereix que se’l mencioni en alguna petita pàgina dins la història del setè art.