Bona tarda. O dia. O nit, tot depèn de quan llegiu això. No us vinc a vendre res, per tant podeu seguir llegint tranquils. És desembre i s’acosta el Nadal, però estareu contents de saber que el Film Challenge d’aquest mes no és un Top 10 de les pel·lícules més trillades de’n Tim Allen. No puc amb aquest home, de veritat. Avui és un dia important perquè us porto un tast d’aquelles pel·lícules que m’han fet perdre el nord de vista i m’han convertit en aquesta mena d’ésser humà caòtic i sense filtres. Òbviament no hi puc encabir tot el material que voldria, però intentaré presentar-vos una mica de tot, no només les més conegudes. Esteu a punt?
PD: Algunes de les pel·lícules no són a Netflix, però busqueu-les on ja sabeu, que segur que apareixen…
Christine (1983)
No podíem no començar amb una de les més potents: John Carpenter i la seva adaptació cinematogràfica de l’obra de Stephen King, Christine. Què us he d’explicar sobre aquest títol? Va d’un cotxe assassí i només de saber això hauríeu de deixar tot el que esigueu fent per veure-ho amb els vostres ulls. Delicada, potent i ben conduïda (ha ha). Molts haguessin fracassat en l’intent, però Carpenter va aconseguir donar vida a una màquina abans que a James Cameron se li acudís allò de la llumeta vermella.
El Vengador Tóxico (1984)
Una de les sagues gore més aclamades al sofà de casa meva. Material de primera que us transportarà al racó més fosc dels videoclubs. Recordeu aquelles cintes de caràtula gastada, plenes de pols amb moltes rallades i cops? Sabeu que no em refereixo a Un paseo para recordar, sinó a una de les produccions més esbojarrades de Troma Entertaintment. Si no sabeu què és Troma, comenceu a fer els deures.
Super (2010)
Una de les sorpreses més fantàstiques que m’he trobat mai per Internet. De la ment pertorbada de l’ex-director de Guardianes de la galaxia, James Gunn. Aquesta és una pel·lícula de super herois. Bé, potser no del tot. Explica la història d’un creient que rep una senyal divina per convertir-se en el justicier més just de tots els temps. Us avanço que Déu es presenta en forma de tentacles. No us explico res més perquè crec que aquestes coses s’han de veure amb la ment en blanc, sense opinions externes.
Grindhouse (2007)
Una producció conjunta de Quentin Tarantino amb Robert Rodríguez dividida en dues parts: Planet Terror i Death Proof. Tècnicament és una sola pel·lícula, però es poden veure per separat. La primera, és una revisió del cinema de zombis més esbojarrat de George A. Romero, amb el característic toc àcid del director de Antes del amanecer. La segona és una pel·lícula de venjança, homenatge al cinema d’explotació dels anys setanta, amb un grup magnífic de femme fatales. Entre pel·lícules hi ha diversos tràilers falsos, gravats expressament per omplir la transició entre cintes. Una perla del cinema contemporani.
La invasión de los ladrones de cuerpos (1956)
Un film de culte, un clàssic, una provocació, un crit a la originalitat, una lectura encoberta de la lluita de poders entre Estats Units i la URSS, un frau… Aquesta pel·lícula ha estat titllada de tantes coses que ja no sé ni com descriure-la. El 1978 se li va fer un remake en color. Però què collons? Mireu-la en blanc i negre, que abans dels anys setanta també hi havia molt bona merda. Ah, i fixeu-vos amb el joc de llums i ombres, va marcar un precedent en l’ús de la càmera. Sí, sí, que una pel·lícula sigui de sèrie B no significa que la gent implicada sigui inepte.
Bonus: El cinema de David Cronenberg
Normalment no posem bonus, però en aquest cas ho he trobat indispensable. M’era impossible fer una llista de sèrie B sense parlar de Cronenberg ni el vuitanta per cent de la seva filmografia. Ara que fa fred i costa sortir al carrer, aneu a la nevera, traieu un parell de cerveses i comenceu a al·lucinar, perquè aquest home no està per tonteries.
