El festival de cinema de muntanya de Torelló celebra aquest any la seva 35 edició. Entre el 10 i el 19 de novembre es van portar a terme taules rodones, exposicions, conferències, tallers i… com sempre, cinema. En aquest article presentem una breu crítica dels tres documentals guanyadors que es van projectar el diumenge 19 a la sessió nonstop.

Dhaulagiri, ascenso a la montaña blanca

Cristián Harbaruk i Guillermo Glass, Argentina. 2017, 70’
Aquest documental tracta de l’expedició argentina formada per Guillermo, Christian, Sebastián i Darío que va partir el 2008 cap al Nepal per intentar fer cim a un dels catorze vuit mils, el Dhaulagiri. El documental recorda molt els episodis de Al filo de lo imposible emesos per RTVE: imatges de la vida i la cultura del Nepal, l’aproximació al camp base, l’ascens al cim i les penúries viscudes, etc. En el cas d’aquest documental, les penúries van més enllà de les habituals ja que en Darío va morir en un atac en solitari al cim. Aquest tràgic succés s’esprem al màxim intentant buscar un punt sentimentalista que no acaba de quallar; de fet, fa la sensació que si en Darío no hagués mort no hauria existit documental, ja que el material disponible no hagués estat suficient per cridar l’atenció del públic.

The eyes of god

Olaf Obsommer. Alemanya. 2016. 31’
En The eyes of god veiem el descens en caiac del riu Saryjaz al seu pas entre el Kirguizistan i la Xina per part d’un potent equip internacional de caiaquistes extrems. El documental mostra en una mitja hora molt ben aprofitada la preparació del viatge, el descens en caiac i la vida dels exploradors durant els 10 dies que va durar l’expedició. Destaca un rodatge molt bo amb imatges excel·lents tant del descens dels ràpids i salts com dels paisatges, en especial dels ulls de Déu, una formació rocosa on arriben els deu caiaquistes al final del seu viatge. Pels neòfits resulta interessant veure les casuístiques d’aquest esport: dur; 50 kg de materials al caiac fa que el caiac no es pugui fer dirigir amb precisió, els trams on no es pot anar pel riu cal dur el caiac a l’esquena i això resulta difícil i perillós en terrenys escarpats, la presència de tifons al riu com a lloc molt perillós, etc. El fet que el documental transcorri en un riu enlloc de en muntanyes i parets dóna un punt fresc i de varietat al festival, la qual cosa s’agraeix.

Dessine-moi un chamois

Anne, Erik i Verónique Lapied. França. 2017. 70’
En els 70 minuts que dura aquest documental es pot veure com un avi transmet al seu nét de 9 anys, en Colin, la passió per la natura i l’observació dels animals. Del documental destaca l’excel·lent rodatge del paisatge i la fauna del Parc Nacional del Grand Paradís a l’estil d’un documental de La 2: lluites de cabres salvatges, isards corrent muntanya avall, la llebre que aconsegueixen trobar després de molts dies rastrejant-la, etc. A més, el documental aconsegueix transmetre una gran connexió entre l’avi i el nét; en efecte, en Colin inicialment sembla que va amb l’avi a contracor i no acaba de connectar amb la natura, però cap al final del documental i tres anys després de l’inici, en Colin no sembla tant un nen de Grenoble que va al cap de setmana a la natura sinó al revés.

AnteriorViolència i malentesos a Molins de Rei
SegüentAquest divendres al cine…
Avatar photo
Enginyer de professió i aficionat a la muntanya. Tinc gustos cinematogràfics poc refinats i miro pel·lícules com qui menja una hamburguesa amb patates fregides, és a dir, sense cap intenció més que passar una bona estona. Si la pel·lícula em desagrada profundament em desfogo fent una crítica contundent.