El ‘femicrime’, una tendència feminista que no afavoreix al feminisme

0
208

La tradició de la novel·la negra i policíaca sempre ha estat en clau masculina. Parlem dels pares del gènere perquè a nivell internacional considerem Edgar Allan Poe com un dels Pioners, juntament amb Arthur Conan Doyle. I perquè a Catalunya tindríem a Rafael Tasis i Manuel de Pedrolo. Els nostres personatges referents són Sherlock Holmes, Hercule Poirot i Philip Marlowe. No obstant això, l’arribada de la novel·la escandinava, més coneguda com a nordic noir, ha propiciat el naixement d’un subgènere; el femicrime.

Les característiques d’aquest subgènere són relats o novel·les negres o policíaques escrites per dones i protagonitzades per dones. Evidentment, això no és una cosa nova. Agatha Chirstie ja va crear un personatge detectivesc femení, la Miss Marple. I més endavant van seguir molts d’altres exemple. Però qui realment va crear un personatge femení sense viure a l’ombra de la “masculinitat” va ser P.D. James amb An Unsuitable job for a woman, on el fet de ser dona és d’allò més rellevant i important a l’argument i on, a més, es posa de rellevància el paper de la dona dins cossos policials i d’investigació. Podríem dir que aquest és un punt d’inflexió cabdal per tal que les dones de diferents professions comencin a protagonitzar novel·les negres i policíaques.

A Catalunya, no va ser gens diferent, exemples com Estudi en Lila de Maria Antònia Oliver, on la protagonista, Lònia Guiu, és una detectiu privada demostra la independència laboral i social que la dona havia aconseguit adquirir dins aquest gènere.

Ara bé, la gran explosió va arribar de la mà de les dames de nord. A principis dels anys 2000 autores escandinaves es fan populars amb thrillers nòrdics on la protagonista és una dona i on, a més, veiem els problemes que les dones afronten al seu dia a dia: l’embaràs i la maternitat, entre d’altres. És precisament aquest fet el que provoca el naixement del Femikrimi a Dinamarca amb autores com Camilla Läckberg. L’any 2008 Frank Egholm Andersen publica el primer estudi acadèmic sobre els femicrimes i la tendència creixent ja no només entre autores escandinaves sinó també anglosaxones. Sí, la corrent femenina s’havia escampat i empesa pel bon moment del gènere negre i policíac, després de fortes crisis editorials, començava a prendre volada el feminisme del gènere.

Ara bé, i aquí la meva pregunta. El fet de posar una etiqueta especial a allò que fan les dones per diferenciar-ho del que fan els homes és masclista? Jo crec que sí! I el fet és que ho hem fet nosaltres mateixes. Per què hem de posar un nom diferent al que fem nosaltres del que fan ells? Això el que fa és crear encara una escletxa més grossa entre nosaltres i deixa molt més lluny el camí per aconseguir la igualtat. Tots sabem que la posició de la dona al llarg de la història no ha estat l’adequada per una societat igualitària, però si nosaltres mateixes ens desmarquem no aconseguirem l’objectiu. De fet, ja fa uns quants anys que a Dinamarca es parla del femicrime com una “novel·la inferior”. Ens ho hem buscat nosaltres mateixes? No ho sé, haurem d’esperar a veure com arrela aquest terme a Catalunya i quina imatge se li dona per poder decidir si realment el femicrime ha estat un avantatge o un inconvenient.

Comparteix
AnteriorCrítica de ‘Dark’
SegüentLeni Riefenstahl, una cineasta oblidada
Irene Solanich
Traductora de professió, lectora d'afició. Visc completament enamorada de la novel·la negra i de terror, tot i que qualsevol llibre que em caigui a les mans té l'oportunitat d'enlluernar-me. Sovint escric per afició, però ara per ara, els meus escrits es queden tancats a l'ordinador.

Deixa una resposta: