Arriba a les sales de cinema un dels films més frescos i divertits del passat Festival de Sitges, Feliz día de tu muerte: un slasher on una noia haurà de reviure, una i altra vegada, el mateix dia. Un dia en què a) celebra el seu aniversari i b) mor assassinada.
Si diem “dia de la marmota”, tothom entén de què estem parlant. L’estructura cíclica i demencial de Atrapado en el tiempo s’ha convertit en part de l’imaginari col·lectiu, forma part del vocabulari cinèfil i és, en si mateixa, un gènere. A Sitges vam veure com a mínim dues pel·lícules amb aquesta premissa: la coreana A Day, amb un punt de vista més dramàtic, i aquesta que ens ocupa, molt més divertida.
La Tree (Jessica Rothe), una noia superficial i la reina de la universitat, es desperta a l’habitació d’un jove desconegut, en Carter (Israel Broussard). Una nit d’excessos l’ha portat fins allà i més val oblidar-se’n. Ha de preparar el seu aniversari, atendre a les seves obligacions a la fraternitat que lidera i seguir amb la seva vida. Però quan, al final del dia, mori assassinada, haurà de reviure de nou aquesta fatídica jornada per descobrir qui la vol matar i evitar que ho torni a fer. La relació amb en Carter serà finalment de gran ajuda per aconseguir sobreviure sense tornar-se boja.
En un moment l’homenatge es fa evident i un dels personatges esmenta la pel·lícula de Bill Murray, un referent que s’escapa a la jove protagonista i que, potser, passarà per alt a molt del públic més jove a qui va dirigida la cinta. Però pels que som vells cinèfils, el joc funciona a la perfecció i reconeixem molt d’aquella clàssica pel·lícula: la protagonista descobrirà que per sobreviure no només ha de salvar-se a ella mateixa sinó que haurà d’ajudar i comprendre a aquells que l’envolten. En definitiva, convertir-se en una millor persona, més adulta i responsable.
La pel·lícula és divertida, compta amb uns personatges simpàtics i atractius i juga a l’slasher sense ser excessiva. Està clar que té la intenció de ser una pel·lícula comercial i assequible per a tots els públics: hi ha algun moment sagnant, però sense recrear-se en mutilacions ni carnisseria. No destaca en cap punt cinematogràfic, però tampoc és cap desastre. És una cinta correcta, amb una factura tècnica solvent, un guió senzill i una estructura que convida a passar-s’ho bé sense prejudicis. Una bona proposta per a qui vulgui anar al cinema a evadir-se durant una estona de la realitat que ens envolta.