Fitxa tècnica

Títol original Fedora
Duració  114 min
País   Estats Units
Direcció Billy Wilder
Repartiment William Holden, Marthe Keller, Hildegard Knef, José Ferrer
Fitxa  www.filmaffinity.com

 

Crítica

 

Quan ens cau una pel·lícula de Billy Wilder a les mans partim amb l’avantatge de saber que en cap cas serà una mala pel·lícula. Només se’ns poden plantejar dos tipus d’incògnites si no tenim cap referència del film en qüestió: serà “només” una bona pel·lícula? Molt bona? O una obra mestra? O bé, serà una comèdia? Drama? Cinema negre? Si a més veiem que el protagonista és William Holden, la salivera cinèfila es dispara. Wilder va col·laborar amb Holden en quatre films, tots ells excel·lents, dels quals Fedora n’és la darrera col·laboració.

Precisament Fedora comparteix aspectes de temàtica i estructura amb la primera col·laboració del
tàndem Wilder-Holden, El crepúsculo de los dioses (Sunset Blvd., 1950). Les dues són una mirada cínica i implacable al rerefons de Hollywood i a les seves estrelles. Totes dues comencen amb una narració en off del protagonista (William Holden) i ambdues comencen amb un cadàver. A El crepúsculo de los dioses el cadàver és el mateix Holden, a Fedora és una enigmàtica actriu que es llença sota un tren nocturn mentre algú crida el seu nom:“Fedora!”.

Al film que ens ocupa, que aquest any hem tingut la sort que s’ha reeditat en DVD i Blu-ray en versió restaurada al nostre país, un veterà productor (William Holden) viatge fins a la illa grega de Corfú per oferir un paper protagonista a l’antiga estrella del cel·luloide Fedora, i així convèncer-la pel seu retorn cinematogràfic. Però un cop a la illa descobreix que Fedora viu misteriosament aïllada en un palauet amb una vella comtessa, una mainadera i un cirurgià plàstic.

Fedora va ser el penúltim film de Billy Wilder que, després de rodar Aquí un amigo (Buddy Buddy) el 1981, es veuria forçat a retirar-se per falta de suport dels estudis i perquè les asseguradores no el volien assegurar degut a la seva avançada edat (Wilder encara viuria 21 anys més!). Tot i la veterania, Wilder no va perdre mai la seva habilitat com a guionista, i al film trobem mostres del seu humor subtil i de la seva atenció als detalls, com quan Holden compra un amulet per insistència del recepcionista o els petits malentesos amb el fet de portar arracada i la orientació sexual d’un dels personatges. Wilder també deixa anar algunes espurnes de sarcasme com quan el recepcionista està encantat de tenir un productor de cinema però que en sentir que és un “productor independent” canvia la cara i li dóna l’habitació més barata.

Al llarg del film també hi trobem algun moment autoreferencial, com quan en una escena al bar veiem al fons una dona ballant sobre una taula que recorda inevitablement a la mítica escena de Uno, dos, tres (One, two, three, 1961). També trobem reflexions del propi Wilder, que en més d’una entrevista es lamentava que ja no hi havia actrius com les d’abans, i precisament al film Holden li replica a Fedora que ja no hi ha dones com ella al cinema. Wilder també es permet el luxe de deixar anar una floreta a la seva apreciada Marlene Dietrich amb qui va rodar dos films, un d’ells l’estratosfèrica Testigo de cargo (Witness for the prosecution, 1957).

 

Fedora: Ja no es fan pel·lícules per a estrelles femenines

‘Dutch’: Perquè ja no fan es fan dones com tu

Cal destacar també la presència de Jose Ferrer com a cirurgià de l’actriu, un actor veterà que l’hem vist fent de Toulouse-Lautrec a Moulin Rouge (1952) o aparèixer en Lawrence d’Aràbia (Lawrence of Arabia, 1962), El motí del Caine (The Caine mutiny, 1954), o Dune (1984). Henry Fonda hi fa una petita aparició interpretant-se a ell mateix, així com Michael York.

Només es té la sensació que el film abaixa el nivell quan el personatge de William Holden, el productor ‘Dutch’, descobreix tot el misteri envoltant Fedora, on s’abusa un pèl massa de de la xerrameca per explicar-ho enlloc de deixar que ho descobrim a través d’imatges. Sense cap mena de dubte, però, la història és enigmàtica i sorprenent, qui sap si alguna cosa similar va passar a estrelles cèlebres com Marilin Monroe o Elvis? (si us animeu a veure el film suposo que entendreu a que em refereixo). I, a més, hi ha algun recurs narratiu genial per mostrar-nos l’obsessió de Fedora, com quan Holden troba un blog a l’habitació de l’actriu on ella ha escrit repetidament “Jo sóc Fedora” a totes les pàgines; potser Kubrick es va inspirar en aquesta escena per El resplandor (The shining, 1980)…

Fedora és un molt bon film que es gaudeix per la seva subtil mordacitat, una trama interessant i bones interpretacions, ideal per gaudir entre àpats nadalencs. Probablement, alguns detractors diran que Fedora no aguanta la comparació amb l’obra que apuntàvem al principi, El crepúsculo de los dioses, però… quants films hi ha que puguin aguantar aquesta comparació?

 

 

 

http://www.dvdclassik.com/upload/images/critique-fedora-wilder.jpg

Ramon Muns

 

AnteriorAquest divendres al cinema…
Següent“A la carretera”, de Jack Kerouac i la llibreria City Lights Books de San Francisco
Avatar photo
Científic durant el dia, amant del cinema i la lectura a les hores lliures. M’agraden els westerns. La trilogia del Padrí és la referència, Sam Peckinpah el caràcter, Jim Jarmusch i Richard Linklater el present (me’n descuido tants…). El meu llibre preferit és “Seixanta anys d’anar pel món” d’Eugeni Xammar. M’agrada llegir de tot, però entre Proust i Montaigne hi és gairebé tot. Jaume Cabré és l’autor de qui he llegit més llibres.