Fantasmes silenciosos i confusió a Molins de Rei

0
73

Divendres 17 de novembre del 2017

Dijous no havia pogut anar a Molins. Conseqüències d’una nit de festa fallida. El divendres em vaig despertar amb una ressaca descomunal, ja pràcticament crònica. Vaig trigar unes quatre hores a decidir si em trobava en condicions per anar cap al festival. Com que només es viu una vegada (i només hi havia una sessió), jo i una companya vam decidir moure’ns cap allà vora les set de la tarda. La pel·lícula no començava fins les deu, però era la sessió de tancament abans de la bogeria de les dotze hores de dissabte, i això significava que hi hauria xou.

No cal especificar què vaig fer abans de la sessió per acabar de posar-me al punt. Vaig entrar juntament amb la meva companya a la sala, on uns amics ens havien guardat lloc. Sort que hi ha gent maca com ells, perquè si per mi fos, ens haguéssim hagut de mirar la sessió drets com flamencs. La sala estava a petar, i hi havia molt rebombori, però el xou no començava. Anaven amb retard. O potser era jo que anava molt perdut. Vaig obrir la motxilla i vaig treure un parell d’estrelles per pal·liar la migranya. Quan em va mirar la meva companya em va dir que estava molt pàl·lid. I ho estava. El contrast de la cervesa freda amb la calor que feia a dins la sala m’estava fent suar com un porc. La gent començava a estar impacient, cridaven més i més, i no apareixia ningú. Vaig arribar a pensar que potser el xou érem nosaltres, i que mentrestant la burgesia mediàtica que es trobava al pis de dalt podria presenciar una petita mostra de bogeria quotidiana: tibades de cabells, cops de puny al buit còsmic, cosses voladores de la primera fila a la última, urnes plenes de butlletes de Ciutadans; m’esperava el pitjor. Jo estava allà enmig de la massa, fent tant merder com podia, volia oferir a la premsa del galliner el millor espectacle. De sobte va aparèixer el presentador, acompanyat de dos homes amb un llençol a sobre, que parodiaven el concepte de la pel·lícula d’aquell dia (que encara no havia mencionat): A Ghost Story, de David Lowery.

Quan el públic va veure que no s’havia de descontrolar va seure de seguida per escoltar que deien aquells dos personatges que semblaven del triple K. Però no eren del triple K, la gent del triple K anava amb la caputxa de punta, i aquells dos homes anaven amb la caputxa tova, era com si el Naixement d’una nació patís impotència. Un espectacle digne d’admirar. Després d’estar en silenci un parell de minuts, van posar-se a discutir sobre què havien de fer de la forma més banal i mundana possible, però el sol fet que portessin un llençol a sobre va fer que tothom els hi riguéssim les gràcies. Jo ja anava per la tercera cervesa i la meva companya em va dir que afluixés. Potser tenia raó, però vaig decidir no fer-li cas, volia que la ressaca passés tan si com no.

Després del moment més absurd de tota la nit, es van apagar els llums i va començar la projecció, i cal dir que no m’esperava gens ni mica el que vaig veure. A Ghost Story, si no ho vaig entendre malament, és com si la encaramel·lada de Ghost: Más allá del amor, l’hagués redirigit Jean-Paul Sartre. Al principi de la pel·lícula em vaig quedar desconcertat, potser per la cervesa, però sobretot pel format. Diguem que era un format quadrat a l’estil d’Instagram, amb dos trossos d’actors rere la pantalla: Rooney Mara i Casey Affleck. No em vull fer carregós parlant de la pel·lícula, però val a dir que va ser una cosa completament diferent del que es fa avui en dia. No era terror, tampoc era violenta, segons la temàtica no encaixava al festival, era molt estranya, i tot i així recomano a tots els que llegeixin que la vegin almenys un cop a la vida. Amb un n’hi ha prou. No diré que és magistral, no diré tampoc que es menjar de rates, només diré que es tracta d’un cinema fet d’una altra pasta.

Tan bon punt es va acabar la pel·lícula vam sortir corrent cap al cotxe. Després de vomitar un parell de vegades vaig agafar el volant i carretera amunt, desitjant arribar tant ràpid com em fos possible. Terror en estat pur, al dia següent m’esperaven dotze hores seguides de sang i fetge.

Deixa una resposta: