Fahrenheit 451 de Ray Bradbury és, juntament amb Alicia al País de les Meravelles, una de les meves novel·les de capçalera i recordo haver-la llegit unes quantes vegades. El més curiós del cas és que sempre que l’he deixat a algú mai ha tornat, quelcom que m’emprenya i m’alegra a parts iguals. Com que li tinc una gran estima a la novel·la, vaig decidir-me a veure l’adaptació de la novel·la de Bradbury que HBO ha produït.
No compararé la novel·la amb el llibre, perquè el veredicte sol estar clar i en la majoria dels casos, el llibre sol ser força millor. A favor de l’adaptació que ens ocupa, diré que no és un desgavell, que s’hi acosta bastant, però… però no.
Sinopsi
Pels que no heu vist la pel·lícula ni heu llegit la novel·la (heretges!), la pel·lícula ens situa un futur llunyà (potser no tant) en què Beatty (Michael Shannon) és el cap d’un cos bombers que no apaga focs sinó que en provoca i que va a la recerca de qualsevol cosa escrita, especialment llibres. La crema de llibres està avalada i promoguda pel sistema polític i per la societat mateixa per tal d’evitar que la població es plantegi qüestions massa profundes que els portin a reflexionar, entristir i/o embogir. Entre els homes de Beatty hi ha en Montag (Michael B. Jordan), un noi creat i fet a mida pel sistema que mai s’ha plantejat perquè crema llibres, per a què serveixen i qui hi ha darrere d’aquests objectes tan odiats. Però la curiositat és poderosa i allò prohibit atrau, de manera que Montag es veurà atrapat en un conflicte intern i anirà escampant el foc per allà on passi.
Una adaptació que mira cap al futur
Ramin Bahrani ha sabu adaptar la novel·la, un clàssic de la literatura universal, a un món modern i tecnològic molt proper al nostre (massa) amb una estètica que em recorda vagament a Blade Runner. El rerefons tecnològic té una funció molt clara: despertar la consciència social. El film ens presenta una societat totalment informatitzada, controlada, dominada per la imatge, per la manipulació de la informació i pels likes a les xarxes socials; un món en què les persones cada cop tenen menys importància.
Michael Shannon, l’estrella indiscutible
Penso que en aquesta pel·lícula (com en el llibre) el personatge potent hauria de ser de Montag: el desertor, aquell que lluita contra la seva pròpia natura i l’ordre establert per salvar els llibres i el coneixement. Doncs no. Shannon, perdó per l’expressió, se’l menja amb patates. Beatty està ple de contradiccions i és la personificació del motiu pel qual es cremen llibres. Per contra Montag, que hauria d’experimentar una transformació espiritual d’una gran transcendència, sembla que canviï d’opinió com qui canvia de calçotets i digui “ara no vull cremar llibres” a mode de rabieta. En el llibre, les preguntes, la infelicitat i la buidor són allò que empenyen a Montag a la transformació, un element cabdal per a la catarsi que a la pel·lícula no es veu per enlloc. Perdoneu, però crec que aquí l’han cagat.
En resum, diria que la pel·lícula no arriba a expressar tot allò que Bradbury ens fa arribar amb la novel·la, que sacseja i fa pensar. I mira que té potencial… Sembla que es queda a mig camí entre una pel·lícula d’acció i una distopia. Em recorda a sagues com Divergente o Los juegos del hambre. En cap cas m’ha fet sentir l’angoixa i la pressió al pit que em va fer sentir el Fahrenheit 451 de paper.
Referències dignes de menció
Tot i que em sembla que la pel·lícula no arriba al seu clímax per una qüestió de guió o de plantejament, sí que crec que s’han de mencionar les referències literàries. Com bona amant dels llibres, he trobat molt encertat que es faci referència a clàssics i grans obres tant de la literatura universal com actual. Hi trobem referències a Dostoievski, Marcel Proust, el Quixot… i fins i tot Harry Potter!
El millor
L’actuació de Michael Shannon m’ha encantat i, com ja he dit, dóna 40 mil voltes al protagonista.
El pitjor
No acaba d’arribar a estar a l’alçada de la novel·la de Ray Bradbury i es queda a l’alçada d’altres pel·lícules distòpiques com ara Los juegos del hambre o Divergente.
