Ja fa uns anyets (des del 2006 concretament) que per internet s’ha erigit el dia d’avui, 25 de maig, com el Dia de l’Orgull Friki, un dia perquè tots els frikis reivindiquem el dret a ser frikis i sentir-nos orgullosos de ser-ho. Una mica friki tot plegat, no?

Qui més qui menys es considera friki, o coneix a algú a qui podria definir com a tal. Però què és realment ser friki? Si ho busquem al Google, un dels primers enllaços que surt és el de la viquipèdia, i resa quelcom com això:

“adaptació de l’anglès ‘freak’, ‘monstre, ésser deformat’, és una persona obsessionada amb un tema o afició en concret, normalment extravagant, fins al punt de convertir-lo en una forma de vida. Normalment s’ha relacionat sobretot amb la informàtica, les pel·lícules i sèries de ciència-ficció, fantasia i manga, a més del món del còmic; però el terme pot estendre’s a qualsevol afició desmesurada”

on precisament l’última frase és la que ha permès una certa generalització del terme, i una “acceptació” més àmplia dins la societat. Sigui com sigui, un friki per mi es definiria com algú aficionat a quelcom sense un interès real (en termes objectis), fins al punt de tenir-hi dedicació màxima, dedicant-t’hi el temps lliure i aspirant a saber-ho i adquirir-ho tot sobre ell.

 

 

       

 

 

Llavors, a què vé aquest títol tan neguitós del meu article? Tot just arribo com el col·laborador friki d’aquesta web, i ja sembla que al segon article estic en mode incendiari. Però és curiós com sent una mena de sinònim de “bitxu raru”, d’un temps ençà sembla que el frikisme està de moda; o com es diu ara, és mainstream. Fins i tot es califiquen de frikis fenomens tan dispars com els que surten a programes intel·lectuals com el Sálvame (sic), o als que fan cua acampant durant setmanes amb vestimenta de la seva tribu urbana per un concert de Lady Gaga. I no ens oblidem els frikis de les sèries, que són els que en miren moltíssimes. O els milers de frikis que cada any visiten El Saló del Còmic o el Saló del Manga. O els frikis de l’ornitologia.

Aviam, seré clar. Que algú miri la sèrie Game of Thrones i hagi llegit els (de moment) 5 llibres serà un gran fan, però no el converteix necessàriament, en un friki de Westeros i l’obra de George R. R. Martin. Que algú jugui assiduament a videojocs no el converteix necessàriament en un friki del videojocs. I de la mateixa manera, que t’agradi molt llegir tampoc et fa un friki dels llibres sí o sí. Per què? Perquè un friki fa aixó, i molt més.

Un friki de Game Of Thrones seguirà els forums especialitzats sobre les teories de la saga inacabada, i se sabrà els arbres genealògics, les aliances i els escuts de les families com qui et diu la taula de multiplicar del 2. Un friki dels videojocs podrà disfrutar dels God of War, Zelda o Final Fantasy, però també estarà atent a l’experiència de jugar a joies indie com Gorogoa, Far From Noise o Old Man’s Journey. I ni què dir dels llibres: un friki dels llibres et podrà parlar d’autors, sagues, i petites joies amb zero màrketing darrera, no només dels best sellers. En definitiva, un friki no es queda a la superfície a la què “tothom” té accés, necessita no quedar-se a la superfície i esbrinar, investigar i obtenir coneixement sobre allò que té interès, així com adquirir tot allò faci referència a la seva obsessió. I no parlo d’haver vist la sèrie des del primer dia, o haver llegit els llibres quan no estava de moda, o no haver viscut “l’època bona” dels videojocs, la dècada dels 80-90, ja que això exclueix automàticament als massa petits per haver-ho pogut fer. Parlo de “viure-ho”.

 

 

        

 

 

En definitiva, els conceptes de “fan” i “friki” s’han acabat barrejant, degut a què ser friki està de moda. Potser per això amb els anys s’han acabat adoptant paraules com otaku per definir el friki del manga (quan de fet otaku es “friki” en japonès), o geek per definir el friki de la informàtica i/o els últims aparells tecnològics (i curiosament, geek és com els ianquis anomenen als frikis).

Però és aquesta barreja dolenta? En absolut! No em prengueu com un hater ara. Crec que són dos cercles que es retroalimenten entre sí. El fenomen friki de sectors tan minoritaris ha acabat obrint, amb ajuda d’internet, un mercat al fenomen fan que ha acabat sent molt gran en molt poc temps, convertint “aficions de bitxus rarus” en fenomens de masses. Sense això, al segle XXI no hi hauria hagut superproduccions com Lord of the Rings i tota la resta que han vingut, ni una normalització de la localització al castellà d’uns videojocs amb pressupostos millonaris. Perquè ara són rendibles. I al mateix temps, sense tants fans dels còmics i el manga, els frikis no podrien gaudir de les darreres novetats editades aquí, ni dels Salons que any rere any porten a personalitats del gènere a signar llibres. Tanmateix, sense tants fans dels videojocs, els frikis dels videojocs no haurien vist tants productes arribant aquí i en perfecte castellà (text i alguns cops fins i tot doblatge). I sense tants fans de les bandes sonores, aquí no arribarien ni per casualitat concerts amb interpretació de bandes sonores com Star Wars, Dragon Ball o Final Fantasy.

I gràcies a això, els frikis de veritat podem gaudir-ho com ningú, camuflats entre els fans. Però ser friki, sens dubte, ja no és tan friki.

Comparteix
AnteriorAquest divendres al cine…
Següent‘Les boles del drac’, de Vicent Marco i Raúl Salazar
Marc Musquera
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.

Deixa una resposta: