Portava quatre anys esperant aquest moment. Aquest moment d’inflació mediàtica, on les crítiques i reflexions i opinions passen a ser part d’alguna conspiració similar al món del futbol. L’objectivitat perd el sentit i només s’escolten paraules i paraules i paraules de gent que se suposa que en sap molt més que tu. O això et volen fer creure. Aquest moment de pànic controlat ha passat a ser una zona de confort per a la meva situació, ja que puc seguir dient el que em surti dels ous sense haver de fer veure que en sé, de cinema. Perquè, en moments com aquests, tothom en sap, de cinema. És com les eleccions, o les olimpíades, cada quatre anys, tothom n’és un expert.

I avui ha arribat el moment de parlar de cinema, o de Tarantino, més concretament. Hi ha fenòmens que s’han anat repetint al llarg de la història. Creadors de contingut tan controvertits que, al seu voltant, s’ha generat una mena de núvol místic de la saviesa que els eleva per sobre la simple condició d’éssers mortals. Kubrick, Polanski, Welles, tots han tingut aquest moment de glòria i escalfament per part dels mitjans. Però anem al gra:

És bona la nova pel·lícula de Tarantino? Sí, sens dubte. Agrada a tothom? No, la qual cosa no el converteix en el pitjor director del moment, ni en un cineasta pretensiós amb la carrera acabada, com ens volen fer creure. Tarantino sempre ha sigut pretensiós, i pot seguir-ho sent, ja que ningú pot fer el que fa ell. Ell, mentrestant, pot fer el que fa tothom. Sembla que avui dia la feina d’un crític s’ha convertit en un discurs d’odi cap a les estrenes més esperades. Deixem de ser tan imbècils i tan egocèntrics, que no estem parlant de Fast & Furious. Estem parlant de cinema d’autor. D’un cinema d’autor amb un pressupost més que generós, però al cap i a la fi es tracta d’un director que fa el que vol i ho seguirà fent.

No vull entrar en gaires detalls, ja que es tracta d’una cinta de digestió prolongada, i requereix del desconeixement parcial de la trama. Ara bé, a la trama hi apareix la Família Manson, els sequaços de Charles Manson. Sí, els que van assassinar a la Sharon Tate quan estava embarassada. Busqueu-ho a la Wikipedia, que jo no sóc aquí pel morbo. Això és l’únic que heu de saber. El que també heu de saber és que la pel·lícula no tracta d’aquests fets. Tracta d’un actor en hores baixes que intenta trobar el seu lloc dins el món podrit de Hollywood. Aquest actor té un amic que és especialista i l’acompanya a tot arreu. Una buddy movie de tota la vida, només que la dirigeix Tarantino.

Siguem sincers, perquè t’agradi el cinema, se n’ha de veure. Això d’anar a veure la pel·lícula que em surt a l’Instagram anunciada no val quan parlem de cinema. Esteu en tot el dret, és clar que sí. Però siusplau, que no us venguin la moto. La nova pel·lícula d’en Tarantino va de cinema, i si no hi esteu acostumats, sortireu descontents.


Warning: A non-numeric value encountered in /homepages/19/d539144633/htdocs/app540051993/wp-content/themes/Newspaper/includes/wp_booster/td_block.php on line 353

Deixa una resposta: