Entrevista a Jordi Butxaca

0
721

Jordi Butxaca i Gumila neix a Barcelona l’any 1958. De formació tecnològica, es dedica a la informàtica des de ben jove, i també a l’emprenedoria i la innovació. El 1992 canvia la seva residència barcelonina i se’n va a viure a una masia del Berguedà. Aquest canvi dràstic en el seu entorn social li ensenya la diversitat humana de la nostra societat, força desconeguda des de la visió d’un ciutadà urbà. El contrast entre la seva formació tècnica, urbana i cosmopolita de Barcelona amb la vida aïllada, dura i amb contacte amb la natura es plasma en les seves narracions plenes d’humanitat, que conviden a reflexionar sobre els sentiments personals i el sentit de la vida.

Podeu ajudar a finançar el projecte de la publícació de l’antologia de relats Del cap i del cor en aquest enllaç.

Paraules o expressions que més dius. 

Ostres sí

Correcte

Amb quin personatge literari t’identifiques?

Amb en Friquet, de Josep M. Folch i Torres

Escriptor que no suportes.

En general els autors clàssics, la mitologia m’avorreix molt.

Més modern, Manuel Vázquez Montalbán

Paper o digital?

Paper

Quants llibres llegeixes al cap de l’any?

Quatre o cinc. No disposo de gaire temps d’oci.

Lloc preferit per llegir? I impossible? 

En una butaca ben còmode, amb molta llum natural i silenci. Si és a l’hivern, al costat de la llar de foc.

Impossible llegir a qualsevol vehicle, privat o públic. Em marejo.

Manies de lector.

No deixar capítols a mitges

Alguna frase que recordis d’un llibre.

“Llamp de llamp de contra-rellamp!” del capità Haddock, del Tintín.

Últim llibre que has llegit.

Terra de crims

Una recomanació.

Sàpiens. Coincideixo força amb els arguments de l’autor.

Versió original o traducció?

Si és en català o castellà, versió original. Si no, lamentablement, traducció.

El llibre pendent.

Els pilars de la terra

 Quan vas començar a escriure?

Als disset anys, mentre feia COU. En aquella època d’estudiant, encara del règim franquista, a l’escola es parlava castellà, com a tot arreu. Quan vaig començar cinquè de batxillerat, als quinze anys, vaig rebre les primeres classes de català. El meu professor de català era en Jaume Cabré, avui escriptor reconegut. Ell em va fer agafar les ganes d’escriure.

En quin moment et decideixes a publicar?

Fer el pas per publicar, almenys la primera vegada, costa. Tens dubtes de si serà possible o no, o si tindrà interès o no. La família és qui em va convèncer. I l’últim pas va ser quan la meva filla, que és il·lustradora, va accedir a fer-me la portada del llibre.

Tens alguna rutina per escriure? Algun moment especial del dia? Algun lloc?

No tinc cap rutina. Jo vaig observant moments quotidians, i m’anoto en una llibreta frases que em  generen un cert sentiment i situacions que crec que poden desenvolupar en una història. Després, quan disposo de temps i tranquil·litat, escric. Un cop escrit ho rellegeixo força vegades, canviant frases, paraules, adjectius, intentant enriquir el text.

Què hi podem trobar en el llibre? Quins tipus de relats?

Emocions. Estem acostumats a llegir històries fantàstiques que sempre passen als altres. En aquest llibre, ens podem identificar amb les històries dels relats potser viscudes en un moment o altre de la vida, i això ens fa remoure aquells sentiments que sovint els tenim adormits.

Disset relats totalment diferents un de l’altre. Hi llegireu històries realistes sobre persones grans que viuen la solitud de diferents maneres, el diàleg entre dos sicaris abans d’un assassinat, la narració d’uns fets tràgics que succeeixen en un poble mariner i que separen a dos amics d’infància, el drama rural d’un capellà de poble que vol canviar de parròquia, la comèdia sobre un company d’habitació d’hospital que desborda optimisme, o el petit viatge que descriu el microcosmos que tenim al voltant del camp del costat de casa.

Tots els relats estan basats en algun fet personal que hagis viscut o que t’hagi tocat de ben a prop?

No, tots no. Però en molts d’aquests hi ha una part d’algun fet viscut per mi. Quan escrivim, tot i que la història sigui totalment inventada, sempre hi queda reflectida l’experiència de l’autor. Hi ha relats que els he escrit pensant amb el meu avi, o amb l’àvia. En d’altres els personatges són veïns que he tingut, o experiències o sentiments que un moment o altre he tingut.

Creus que les antologies de relats estan vivint un bon moment? Fins ara semblava que la novel·la aclaparava el mercat, però sembla que el relat està creixent.

És normal. Vivim en un món on impera la immediatesa. Llegir una novel·la comporta dies de lectura. El ritme de vida que portem ens dispersa l’atenció i costa mantenir el fil del desenllaç si la història és llarga. I això ens pot avorrir.

Els relats curts es poden llegir en pocs minuts. Això vol dir que en poc temps coneixem la història completa. I si disposem de poc temps per llegir, aquest format ens permet poder completar una lectura. I això ens dóna una satisfacció més ràpida.

Quin creus que és el teu relat preferit de l’antologia? O el que més et representa?

M’agrada especialment el titulat Els petons no s’acaben mai. En aquest relat expresso el sentiment amarg que ens queda quan després de perdre una persona estimada ens adonem que no hem estat prou temps amb ella. I això m’ha passat.

A qui el recomanaries?

Aquest llibre el recomano a qui li agradi llegir i continuar pensant en el que ha llegit. A qui sigui crític, a qui pensi amb el sentit de la vida i el sentit del que és estimar.

Comparteix
AnteriorLos crímenes azules, Enrique Laso
SegüentPer què ens atrau la maldat?
Irene Solanich
Traductora de professió, lectora d'afició. Visc completament enamorada de la novel·la negra i de terror, tot i que qualsevol llibre que em caigui a les mans té l'oportunitat d'enlluernar-me. Sovint escric per afició, però ara per ara, els meus escrits es queden tancats a l'ordinador.

Deixa una resposta: