Entrevista Francesc Estival. Escriptor

2
759

p1210267Francesc Estival nascut l’any 1952 a Barcelona, al barri de Gràcia és l’escriptor del llibre El nen que es va convertir en paquet publicat per Bebookness. També és l’autor d’altres llibres com Cariòpside (1999), The Brigand’s Flame (2002) i de Stars Over the Desert (2004). 

Paraules o expressions que més dius.

Intento no repetir-me, però la paraula “tanmateix” m’agrada molt. És com un apagafocs que matisa les exageracions.

Amb quin personatge literari t’identifiques?

Els mites entren amb dificultat dins del meu cap. Tanmateix, quan dic o faig alguna involuntària ximpleria, voldria sortir volant com Superman o ser invisible com l’home de la pel·lícula del mateix nom.

Escriptor que no suportes.

Cap. Tothom encerta alguna vegada. Sols has de tenir paciència i buscar.

Paper o digital?

L’abillament literari complert en l’actualitat són els dos. No són incompatibles.

Quants llibres llegeixes al cap de l’any?

Entre 10 o 12. Prefereixo escriure que llegir.

Lloc preferit per llegir? I impossible?

Lloc preferit, al sofà de casa els diumenges al mati. On mai he pogut llegir és en al metro o a l’autobús.

Manies de lector.

Necessito silenci.

Alguna frase que recordis d’un llibre.

“No hay medicina que cure lo que no cura la felicidad” Gabriel García Márquez.

Últim llibre que has llegit.

Almogàvers. És un llibre d’història.

Una recomanació.

Endevina què és veritat i què no del que està escrit.

Versió original o traducció?

Si potser original.

El llibre pendent.

La Bíblia

 

 

1471436053_el_nen_que_es_va_convertir_en_paquet

Centrem-nos ara en el teu últim llibre El nen que es va convertir en paquet. Com va començar la teva aventura en l’art d’escriure?

Fent cursos de guions cinematogràfics.

Quins han estat els teus referents literaris?

A tots els autors els hi pots trobar alguna cosa que els enriqueix. Destacaria Pere Calders i la seva picaresca ironia. Miguel de Cervantes que va mostrar la realitat del seu temps vista a través dels ulls d’un boig. Dues formes divertides de presentar la realitat. Senzillament genials.

Què ha passat al llarg de tot el temps que has estat sense escriure. Ha passat molt de temps des del teu darrer llibre.

Mai deixo d’escriure. Sempre prenc apunts per guardar les idees, expressions, acudits, situacions que em vénen al cap. També treballo els esquitxos literari que penjo a Facebook i envio als amics per email. Quan acabo una novel·la començo a recollir idees per la següent. Entremig sempre cau algun conte curt. No fa falta parar perquè no és cansat.

El teu llibre s’ha publicat a través de Bebookness, una plataforma de literatura digital únicament. Què creus que pot aportar l’entorn digital (tauletes, ebooks, mòbils…) a la literatura?

Per la meva part la possibilitat de poder publicar. És un camí que pots fer sense passar per cap sedàs. Per tant és una literatura natural que va directe de l’escriptor al lector.

I què pot destruir?

Des del punt de vista literari res. La literatura és el que està escrit, no el suport en el que es presenta l’escrit.

Intenta resumir en una paraula la teva novel·la El nen que es va convertir en paquet.

Superació.

Els personatges, les seves històries, la quotidianitat que se’n desprèn, però que alhora és una veritat que necessitava ser dita. Tot això està inspirat en algun fet real? Potser proper a tu?

Els meus pares mai es van divorciar. Tanmateix en el meu voltant hi ha hagut massa situacions d’aquestes. He escoltat, observat, reflexionat i escrit.

La Irene és la que enceta la crítica social sobre els adolescents ignorats, especialment en casos de divorci, però els personatges evolucionen. Com has aconseguit aquesta evolució? T’has inspirat en alguna persona o cas proper?

Tots els personatges són de ficció. Atès que no són reals poden passar per mil peripècies sense un dolor físic. Cada situació superada és una lliçó de vida que fa evolucionar. Com sempre, els camins llargs es fan a passos petits.

Qui pretens que en siguin els lectors, del llibre? Joves adolescents, pares o potser ambdós?

Una passejada per les ignorades sensacions dels altres, sempre és enriquidor per a tothom. Si a la novel·la s’ha aconseguit una evolució del personatge central, en Jaume, el seu exemple pot ajudar tothom que necessiti evolucionar. Jo no conec ningú que no ho necessiti.

A mi m’ha enriquit molt escriure-la, ja que he hagut de plantejar-me quina era l’actitud més adient i creïble en la que podia posar al protagonista perquè no perdés les forces per seguir lluitant.

Comparteix
AnteriorOdia a dia. Raspallar-se les dents (Part 2)
SegüentRecursos per explicar contes
L'Escriba és un espai literari per a tots els públics. Recomanacions, novetats editorials, entrevistes i activitats per apropar-te totes les vessants de la literatura i el sector cultural.

2 comentaris

Deixa una resposta: