La pel·lícula dirigida per Etan Cohen i protagonitzada per Will Ferrell i John C. Reilly deixa el públic estupefacte amb els seus estereotips i clixés masclistes en ple segle XXI. Per tant, no serà una critica agradable, la que ve a continuació. Em va sobtar, i vull destacar una escena que em va desagradar especialment. Es tracta del moment en què el detectiu més famós del Regne Unit coneix a dues doctores americanes i no pot evitar dir: “Doctores i dones al mateix temps? Permeti’m que els presenti a un doctor de veritat, el doctor John Watson”. En els temps en què vivim, encara que sigui dins la ficció cinematogràfica, no es poden permetre aquest tipus de comentaris o observacions.

El vestuari i l’escenografia representava el Londres del segle XIX però amb un guió adaptat als temps moderns. Es podria dir, doncs, que aquesta pel·lícula és una paròdia de la sèrie Sherlock de la BBC que ha tingut un èxit mundial.

Podria definir aquest film amb tres paraules: entretinguda, humor fàcil i vulgar. No la recomano en absolut, ni tant sols per passar una bona estona. Desgraciadament, els fans més absoluts de Sherlock Holmes i el Dr. John Watson com jo, no passaran una bona estona. Es banalitza la intel·ligència i la capacitat de deducció del detectiu assessor, a vegades fent-la ridícula o errònia i tot creant un personatge estúpid i curt de gambals que res té a veure amb el de les novel·les de Sir Arthur Conan Doyle.

La gràcia que podria tenir la pel·lícula, és el característic humor britànic, però ni això ho demostra dins el llargmetratge. Amb unes quantes faltes de respecte cap a la tradició i cap a la corona britànica, Etan Cohen s’ha “coronat” amb un tipus d’humor absurd, sense sentit i poc subtil. A més a més, inclou una sèrie d’escenes amb material escatològic i llenguatge desagradable que fa que et plantegis si realment ha valgut la pena.

D’altra banda, es posa èmfasi en el personatge de Holmes, però es resta importància a l’antiheroi: el professor James Moriarty, ja que gairebé el podem comptar dins de dues o tres escenes. L’actor encarregat de donar vida a l’assassí és Ralph Fiennes, qui es veu desaprofitat −després del seu talent dins l’escena− amb poques escenes dins la pel·lícula.

La trama és previsible des del començament fins al final del film, la qual cosa permet a l’espectador endevinar amb molt de temps el que succeirà a continuació. No faré espòiler, però el final del metratge no té res a veure amb un desencadenament dels fets previs, sinó que és una invenció que no té cap mena de sentit.

M’és del tot impossible recomanar aquesta pel·lícula amb tants de clixés i comentaris masclistes, tant a prop com estem del dia de la dona, i després de la lluita que s’està fent dia a dia per una igualtat que és invisible del tot dins del film. Dins de Sherlock i Watson, les dones són representades com assassines, ineficients o amb una capacitat intel·lectual inferior a la de l’home, prostitutes i lladres.

Potser justament Etan Cohen volia fer una crítica de la societat moderna, però inevitablement, no crec que aquesta pel·lícula vagi més enllà de passar una estona divertida i provocar l’espectador amb un humor banal i superficial.

Comparteix
AnteriorCrítica de ‘Bohemian Rhapsody’
SegüentCINECLUB XIC. La princesa Mononoke
Clàudia Garcia
Sóc filòloga francesa, amant dels llibres i dels idiomes. Em trobareu gran part del temps viatjant pel món, o dins d’una cafeteria amb un cafè i un llibre a la mà. Els meus interessos són molt variats i es troben entre el bon cinema, la literatura, l’escriptura, la fotografia i l’art. M’agrada llegir sobretot poesia, novel·la anglòfona i francesa dels segles XIX-XX. La meva escriptora anglòfona preferida és Emily Dickinson, i el meu poeta francès preferit és Arthur Rimbaud.

Deixa una resposta: