Si pensàveu que el Top10 de l’altre Marc de L’Escriba, en Marc Orra, arribava tard, no sé què en pensareu del meu, però prometo que venen curves: el meu Top10 està més enfocat a films que flirtegen amb el fantàstic, amb el thriller i fins i tot amb el terror. Per cert, que no estan esmentades en cap ordre concret, així que la darrera no és pas la pitjor ni la primera la millor. Vagi de gust!

PHANTOM THREAD

Una estrena de Paul Thomas Anderson és quasi sempre un esdeveniment, i la segona col·laboració amb Daniel Day Lewis una celebració. Amb un títol encertadíssim i ambientat al món de la moda, la pel·lícula desenvolupa aquest “fil invisible” que es teixeix entre un modista d’alta burgesia a meitat del segle XX (inspirat en Cristóbal Balenciaga) i la seva nova conquesta (una fenomenal i bastant desconeguda Vicky Krieps) mentre avancem en la fosca intimitat d’ell i la inquietud social d’ella per explotar en un descens als inferns cap a la cerca de la musa perfecta, barrejat amb el complexe d’Edip i un contrast electritzant entre la misoginia i el feminisme molt subtil i al·legòric que li dona una atmosfera insana molt atractiva. Es podria dir, a mode de resum (sense fer spoiler), que ella el desvesteix a ell mentre ell la vesteix a ella. I no només físicament.

ISLE OF DOGS

Segon film d’animació de Wes Anderson després de Fantastic Mr. Fox, i desè film en total. El bo d’en Wes va tornar en plena forma després de la irregular Grand Hotel Budapest amb Isle of Dogs, una faula distòpica amb la fosca política com a teló de fons i l’amor pels animals, en especial els gossos, com agent principal (un detall: Isle of Dogs, que vol dir “illa de gossos”, es pronuncia igual que I Love Dogs, “estimo els gossos”). L’aroma a road movie, els brillants tocs de surrealisme (els protagonistes absoluts són una camada de gossos amb un comportament molt british), un humor negre marca de la casa i uns titelles i unes miniatures hiperrealistes que et deixen amb la boca oberta són els ingredients d’una pel·lícula d’animació gens infantil que sap tractar la corrupció i la xenofòbia amb una facilitat increïble. Només un tercer acte un pèl massa passat de voltes desllueix un producte final que trenca esquemes a tort i a dret i és totalment recomenable.

ATERRADOS

Amb un dels cartells més esgarrifadors dels últims anys, aquest film de terror sobrenatural provinent d’Argentina, Aterrados, juga molt intel·ligentment amb llocs comuns i tòpics típics del cinema de terror per oferir una posada en escena molt original, amb tocs deliberadament grotescos que arrenquen més d’un somriure (nerviós, aixó sí). Narrat com si fos un thriller psicològic amb investigació policial inclosa, el film de Demian Rugna deriva cap a la investigació d’un barri on estan passant coses estranyes i acabarà enfrontant-nos amb un terror lovecraftià digne de ser recordat. Per fans d’InsidiousThe Conjuring, Aterrados agafa els factors d’aquestes dues sagues i els cohesiona de forma molt poc òbvia, amb la qual cosa farà les delicies dels fans del terror de James Wan i la productora Blumhouse.

THE HOUSE THAT JACK BUILT

Un dels millors films de Lars Von Trier, en la que la violència, l’humor negre i un exercici de crítica del propi Von Trier sobre què és l’art i (indirectament) una indústria del cinema que recentment li ha donat l’esquena. Estructurat com un diàleg entre un enamorat del seu art per assassinar i de la cerca de la llar perfecta i un tal Verge, el film avança per diferents crims perpetrats per un Matt Dillon estratosfèric alhora que se’ns inunda amb quadres, retrospectives cinèfiles, i fins i tot teoria d’arquitectura d’edificis per, en definitiva, parlar d’art i d’obres que perduren en el temps des d’una atmosfera insana de treure’s el barret. Igual que a Phantom Thread, trobem certes connexions entre el director i el personatge protagonista vers la perfecció i el control, aquí sembla que Lars Von Trier ha trobat amb en Jack una mena de forma de redempció artística en un exercici catàrtic que juga amb les regles del cinema com li dóna la reial gana (què voleu, no deixa de ser Lars Von Trier…)

MIRAI

La darrera película de Mamoru Hosoda, un especialista en això de fer cinema d’animació familiar que flirteja sempre amb el fantàstic, és una deliciosa història sobre el terror (en context) del procés de maduresa quan li arriba a un nen de 5 anyets en néixer la seva germaneta. La sabiesa amb la qual ens planteja el conflicte des de tots els punts de vista, la veracitat amb la que traça la personalitat del nen protagonista i la deliciosa barreja onírica a mode de faula (i a cavall entre dues obres seves, The Girl Who Lept Through Time i la genial Wolf Children) la fan una de les imprescindibles que s’han vist en festivals i que s’estrena en pocs mesos a les sales comercials. Una pel·lícula familiar però molt intel·ligent.

THE LOOMING STORM

Vista a les Nits de Cinema Oriental de Vic aquest any, ens trobem davant un thriller noir xinès amb clares dosis del cinema fosc de David Fincher i amb una fixació subtilment cohesionada per la denúncia social. La incesant pluja a què fa referència el títol i que ens acompanyarà a quasi cada escena crea una atmosfera espectral i silenciosa sobre la investigació policial d’un triple assassinat a una ciutat industrial en decadència a finals del segle XX, quan el govern xinès va començar a desmantellar-les, serà el punt des d’on es ramificaran les minihistòries d’una gent amb una vida gris i sense aspiracions ni metes (l’escena final a l’autobús és antològica i tanca el cercle alegòric d’una forma molt sarcàstica). Film un xic lent però col·losal, amb un guió cuidat al mil·límetre.

THE WITCH IN THE WINDOW

De només 77 minuts i un art immens per jugar al terror suggestiu sense fer ús de cap efecte especial (de debò, ni un), l’ús de la brillant posada en escena en el que havia de ser una pacífica reforma d’una casa que anaven a fer un pare i el seu fill de 12 anys a mode de vacances esdevindrà un insà film sobre una cosa tan típica com “la casa encantada”. Però no us deixeu enganyar: el seu intel·ligentíssim guió i un brutal pols directiu i de càmera encantadorament incòmoda que sense mitjans tècnics aconsegueix esglaiar la sang més d’un cop (i més de dos) i que curiosament té un desenllaç que tanca molt bé l’atmosfera del film. Del millor que he vist a Terrormolins aquest any.

TIGERS ARE NOT AFRAID

Film mexicà (de nom original ¡Vuelven!) on la història de com uns nens plantaran cara al líder d’un càrtel que té aterrit tot un veïnat jugarà amb el sobrenatural gràcies a l’Àngel de la Guarda que té una de les nenes, Estrella, que potser és més real del què sembla. La terrorífica (i realista) posada en escena ambientada en una de les zones més conflictives del Mèxic més arruiïnat per la guerra de narcos, junt amb uns nens protagonistes que s’alcen com a grans actors en un valent guió on la part sobrenatural fa menys por que la situació tangible que viuen, fan de Tigers Are Not Afraid una proposta propera a Ciudad de Dios i on es dóna el curiós cas que el toc fantàstic aporta llum, més que treure-la.

A MAN OF INTEGRITY

Película iraniana molt tensa i molt noir, on l’honor d’un protagonista que es nega a seguir alimentant un sistema podrit on els soborns i les influències el portarà a destapar un entramat mafiós d’una familia caciquenya d’una regió rural del país que li vol comprar les terres i que, en negar-s’hi, veurà com tant ell com la seva dona són maleïts social i professionalment i corren el perill d’arruinar-se i perdre-ho tot (inclosa la vida). El terror del film és tan real i palpable que posa els pèls de punta, i més sabent que el firma el també sociòleg Mohammad Rasoulof, famós per ser detingut per les autoritats iranianes ja que les seves pel·lícules “taquen la imatge d’Iran”. Perquè us feu una idea del reals que poden ser les obres de Rasoulof, tant aquesta A Man Of Integrity com l’anterior, Goodbye, van ser enviadas al Festival de Cannes clandestinament amb un pendrive USB perquè les autoritats del país oriental no impedissin la seva participació. El guió és inten, àgil i devastador, i mostra un Iran deixat de la mà de Déu (mai millor dit) i on les il·legalitats i el tràfic d’influències són el pa de cada dia.

DRAGONFLY EYES

He deixat pel final la proposta més arriscada de les 10. Composta a partir de 10.000 hores d’imatges reals de càmeres de vigilància del Big Brother que hi ha a la Xina, el videoartista Xu Bing fabrica una història amb un muntatge peculiar d’imatges reals en un ordre concret i amb diàlegs 100% ficcionats, on els conceptes de destí, identitat, amor, comunitat i ego queden esbatussats i en contrast amb els problemes socials del país, generant una incomoditat insana que contrasta amb la naturalesa aparentment naïf del relat. Explicar l’argument del film (que hi és, i bastant xocant) és contraproduent per un film on deixar-se endur pel propi experiment cinematogràfic, on l’estructura de road movie l’ajuda i molt. Però podem explicar el punt de partida: a partir de la seqüència inicial on veiem de lluny com una noia cau a un llac i mor ofegada, seguirem a la protagonista, una noia que estudia per ser monja budista i decideix deixar el temple i sortir al món exterior, on coneixerà l’amor… i les incerteses, els dubtes i els perills del món real.

 

Comparteix
Anterior‘Abecedari dels oficis’, un munt de propostes per a primers lectors.
SegüentAquest divendres al cine…
Marc Musquera
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.

Deixa una resposta: