Aquesta novel·la parla de les peripècies d’una família emigrant que s’esforça per sentir-se part de la terra d’acollida, en la Hongria dels anys 70, sense oblidar els seus orígens.
Un matrimoni mixt, de mare ucraïnesa i pare romanès, serà determinant per entendre la convivència amb la resta dels conciutadans hongaresos.
La mare, una dona sensible, propensa a la desesperació davant el menyspreu dels altres, serà la figura que mantindrà viva les tradicions i la religió, transmissora d’un llegat que els parla d’un passat brillant i mític.
El pare, un home poc escrupolós i violent, es refugiarà a la taverna quan no sap entreveure un futur millor pels seus, sentint-se desconsiderat i desvalgut.
El narrador serà un dels fills, primer com a infant i posteriorment ja un adolescent qui ens explicarà el dia a dia de la família. I serà amb el contacte amb els avis que coneixerà aquell passat familiar que no necessita circumscriure’s en un territori concret per ser ben viu i real.
Els avis li parlaran de les guerres, de les difamacions, dels canvis de fronteres, del nomadisme com a forma de subsistència, de la vida als boscos, de l’esforç per aconseguir la propietat d’una terra erma i improductiva, de la posterior col·lectivització sota el govern comunista….De les contínues dificultats per deixar de ser un poble estigmatitzat.
Sobre l’estil narratiu, l’escriptor i crític literari Jordi Nopca, escriu en el pròleg que l’ull del novel·lista, com un animal afamat, ho observa tot i ho consigna en capítols breus, inflamables i crus.
