La meva història d’amor amb Les Hores va començar amb L’últim amor de Baba Dúnia, una de les meves apostes de Sant Jordi. Arran de la lectura d’aquesta fantàstica i emotiva novel·la, em vaig capbussar en el meravellós catàleg de l’editorial i, sense adonar-me’n, ja tenia a les mans un altre dels seus llibres: Elles parlen, la novel·la de Miriam Toews que avui ens ocupa.

Per construir aquest colpidor relat Toews es basa en un fet real: entre 2005 i 2009, dones d’una comunitat mennonita de Bolívia eren adormides amb un anestèsic i violades. Els homes atribuïen els atacs a l’obra del dimoni i la imaginació de les dones, que es llevaven tacades de sang, amb la roba esquinçada i masegades. Amb el temps les dones descobreixen que un grup d’homes de la mateixa comunitat les han estat violant de forma sistemàtica. A la ficció, un grup de dones abusades de la colònia de Molotschna es reuneixen per decidir què fer, abans que els seus violadors surtin en llibertat i tornin.

De primer, Peters va dir a la Mina que era Satanàs qui havia perpetrat l’atac, que era un càstig de Déu, que Déu castigava les dones pels seus pecats. Al cap de poc li va dir que s’inventava l’assalt. Va repetir aquestes paraules: “Imaginació femenina desfermada”, esforçant-se a fer una pausa després de cada mot per crear cinc frases curtes. La Mina va preguntar qui era en realitat el culpable: Satanàs o la seva imaginació.

Al llarg de les pàgines el lector podrà viure el profund debat sobre la qüestió com si fos un més del grup. Quedar-se? Marxar? Lluitar? Perdonar-los? Matar-los? Cadascú hi dirà la seva. I cada opció tindrà moltes maneres de ser entesa i ser duta a terme. L’autora, tot i que podria fer-ho, fuig de la llàgrima fàcil, de furgar en el dolor o de voler donar dramatisme a la novel·la. Així doncs, ens mostrarà com les dones debatran des de la serenitat i amb gran dignitat i intel·ligència, i com acabaran parlant de qüestions de fons com per exemple: l’origen del mal, la necessitat de poder triar i decidir lliurement, la religió i com seguir els seus preceptes, el poder de l’educació, la responsabilitat col·lectiva, el perdó.

Tot i partir d’una situació molt concreta i en un espai molt tancat, la colònia, els problemes que aborden i que han d’afrontar aquestes dones no disten gaire dels de moltes altres dones, perquè en el fons el que volen és pensar, ser lliures, fugir de la voluntat imposada pels homes, poder decidir. Un relat feminista en tota regla.

A tret negatiu, per trobar-li algun defecte, és possible que la narració es faci monòtona. És l’August qui ens anirà explicant com es desenvolupen les converses entre les dones. Però bé, la conversa és tan interessant que s’avança a bon ritme.

Agradarà a…

A qui busqui una novel·la feminista, pausada i molt reflexiva.

No agradarà a…

A qui busqui una novel·la amb un ritme frenètic o una novel·la d’acció. A qui busqui un drama.

 

foto portada: freepik

Anterior“Elles parlen” i gairebé criden
SegüentAquest divendres 10 de març als cinemes…
Avatar photo
Soc filòloga clàssica i amant de tot allò que tingui a veure amb grecs i romans. Lletraferida de cap a peus que té com a ofici l'ensenyament i a més la correcció, la maquetació i l'edició de textos. Em passo el dia envoltada de textos, llibres i ordinadors. Amant de les fotos, els viatges i les històries.