Gonna live for tomorrow, starting today… starting today…

La cançó del Rei ressona dins el meu crani com un eixam virulent a punt de mel. No he aconseguit traure-me-la del cap en una setmana.

El gran Elvis Presley em recorda que avui és un dia nou. Una nova oportunitat per demostrar que em sé comportar com un jove esplèndidament lúcid davant la societat del glamur. Glamur. Glamur. Repetiu amb mi. Glamur. Una paraula curiosa, glamur. Segons l’enciclopèdia més popular d’Internet, la paraula glamour prové de la paraula grammar, veu anglosaxona per referir-se a l’ocultisme i les arts màgiques que practicaven els savis. El terme data del segle XVII, aproximadament. És a dir, des del segle XVII l’ésser humà ha sigut testimoni d’un embruixament en el que s’altera la percepció  de la realitat d’una persona. Fins aquí la meva aportació a la pedanteria literària. Merda. No he calculat bé la trajectòria de les meves paraules. Glamour en català no existeix. És greu, però passo de tornar a començar.

Ara m’he perdut. De què parlàvem? Ah sí, dels Gaudí. Intentava ser graciós però he fallat en l’execució del meu discurs. És igual, no hi donarem més voltes. El cas és que estic esperant que arribi en Marc Orra que, com ja és costum, ha adquirit el paper de xofer particular. Als redactors principals se’ls ha de cuidar, i és per això que em passa a buscar, perquè li faci companyia. Ha ha. Estic en mig d’una operació delicada: cargolar un verd sense que el vent se l’emporti. El fet de pensar que el material pugui arrancar al vol en qualsevol moment no em transmet bones sensacions, però abans que pugui ni tan sols pensar en les conseqüències del vent de tramuntana veig com el cotxe platejat del meu company treu el cap per la corba de davant de casa meva. Ja és aquí. I jo amb les mans plenes de confeti.

—Va, nano, puja! —crida en Marc a través d’aquest vent infernal. Com obri gaire més la porta, el seu Peugeot es convertirà en un cotxe de golf.

—Un moment, que estic liat —segueixo amb les mans plenes de glamour.

—Passa cap a dins, però no m’embrutis res.

—D’acord.

M’encorbo per ficar-me al seient de davant mentre acabo de cargolar aquesta odissea emocional. Per fi.

—Es pot fumar?

—No —la única síl·laba que emet la boca d’en Marc ressona d’una manera buida i angoixant dins el cinc places. Com si hagués destapat una ampolla de cava buida. Era evident que no es podria fumar.

Comencem bé.

Agafem C-17 directes cap a la ciutat del glamour. Pel que sembla el trànsit va fluid i no ens hi entretindrem gaire. Durant el trajecte parlem de cinema i d’en Ted Bundy, una mescla de gèneres poc habitual en els redactors de l’Escriba. La cursiva és per la ironia. Llàstima que no hi hagi cursives més cursives. Quan arribem a l’aparcament del Palau de Congressos,  l’aparcament subterrani de l’edifici és tancat. Hem d’esperar l’encarregat. Surto del cotxe com una bala per encendre’m una cigarreta però tal i com el foc s’acosta al paper, arriba l’encarregat. Clarament, avui no és un dia per fumar tranquil.

Aparquem i pugem a la planta baixa, on ens creuem amb la Itziar Castro, l’estrella de moda de l’escena cinematogràfica actual. Després de veure Pieles no he tornat a ser el mateix, sincerament. Matar a Dios em va acabar de trastocar. Espero que no se’m noti gaire, he estat anant a teràpia. La meva psicòloga m’ha recomanat prendre-m’ho amb calma i això és precisament el que penso fer. El meu primer impuls és recular i dir-li que les seves actuacions m’han canviat la vida, però pensant-ho bé no vull començar la tarda com un prototip de Mark David Chapman, per tant decideixo continuar caminant fins la sortida. Una cama rere l’altre. Molt bé David. Tu pots. Jo puc.

Arribem fins al Bar Versailles, un local que acull totes les aficions del nostre país com poden ser les Tunes, el vi, la cervesa o els fanàtics del futbol. Allà és on hem quedat amb la Irene Solanich i en Jota-erra Armadàs. He de reconèixer que el nom de Jota-erra. és fascinant. Sona a Texas.

La Irene encara no ha arribat, però en Jota-erra ens espera amb una cervesa a les mans mentre mira el Barça-Girona. Bon partit. Demanem més cerveses fins que la Irene creua la porta i comencem a planificar el dia. Qui diu planificar el dia diu seguir fent cerveses mentre parlem de temes moralment qüestionables, però avui no és un bon dia pel morbo, avui és un dia de glamour. Creuem tot el carrer (semàfors inclosos) fins arribar al Palau de Congressos. Hem de recollir les acreditacions i fer tota la paperina burocràtica que fem sempre. Suposo que si no passa res estrambòtic no cal que us infli el cap. Així doncs, passem directament a la Sala de Premsa. La màgica Sala de Premsa: una sala d’uns quaranta metres quadrats on s’hi encabiran una trentena o quarantena de persones amb micròfons, portàtils, telèfons i altres andròmines que redueixen l’espai almenys un cinquanta per cent. Fantàstic.

Seiem a primera fila, amb els altaveus i la pantalla on fan la retransmissió en directe perquè la elit periodística pugui seguir al detall tot el que passa. Al detall, literalment. La diferència entre l’emissió oficial i la emissió de la nostra sala és que nosaltres veiem una retransmissió continuada, sense talls publicitaris, on podem veure i sentir tot el que fan i diuen els encarregats de retransmetre la gala. De sobte em sento com el Gran Germà. Hem arribat a Barcelona vora dos quarts de sis de la tarda, i ara ja és fosc. Em ve de gust un cafè i vaig a la taula on teòricament hi ha la cafetera de premsa. Sí, les cafeteres de premsa i les de la gent normal son diferents. A la sala de premsa son invisibles. Hi ha gots de cartró plastificat o el que sigui aquell material, bastonets blancs per remenar, tres varietats de cafè diferents, tes i fins i tot sucre, mel i sacarina. Les tres varietats de cafè estan en uns bols metàl·lics molt nets. Grans de cafè sense moldre posats a mode de pinso per a gossos perquè ens afartem de cafeïna. Ni rastre d’aigua o llet per poder remenar el gra. Miro al meu voltant per assegurar-me que sense voler no m’hagi colat en una exposició d’art conceptual. El plaer del no tenir. Sona consistent. M’estic tornant boig.

Demano a tot ésser viu que trobo deambulant per la sala si sap on es troba la cafeteria. Ningú ho sap. Decideixo sortir de la sala per anar a buscar algun lloc on pugui fer un cafè en condicions. Els de seguretat em maregen dient-me que parli amb recepció, els de recepció amb maregen dient-me que parli amb els d’organització i els d’organització em maregen dient-me que parli amb les dones de la neteja. La recerca del cafè s’ha convertit en un bucle infinit que em consumirà tota l’eternitat. Ara em conec l’edifici sencer, podria fer-ne fins i tot el pla d’emergències, però no he sigut capaç de trobar la cafeteria. Ningú ha estat capaç de dir-me on era la cafeteria. Son coses que passen i decideixo que ja he fet prou treball de camp. O no, espera. De lluny veig com la barra de La Vanguardia disposa de crispetes i que a l’altra banda serveixen cava. El treball de camp comença ara. Agafo un parell de paperines i una copa de cava i torno cap a la Sala de Premsa. És hora d’alimentar les bèsties.

Quan entro per la porta els ulls dels meus companys s’il·luminen com Barcelona el mes de novembre i em sento estimat. Però al cap d’unes centèsimes de segon m’adono del que passa realment. Les babes i els ulls meteòrics es deuen a les crispetes. De res, colla de desagraïts. Em donen les gràcies abans que em pugui enfadar i passem l’estona fent de marujas observant la retransmissió del photocall i la catifa vermella.

De sobte se’m encén la bombeta. On és la Itziar Castro? Tal i com aquest pensament creua el meu cervell, paro l’orella a la tele.

Estem esperant a la Itziar Castro, que fa uns breus moments ens han dit que era a punt.

No soc l’única persona que busca la Itziar Castro. Els de la tele també la busquen.

Jo no l’he vista entrar, i tu?

Jo l’he vista entrar, però d’això ja en fa unes hores. Deixo de patir, encara és aviat i no trigarà a arribar. M’aixeco de la taula per anar a fumar. La sala es comença a fer més petita a mida arriben les autoritats mediàtiques. Dono la volta a l’edifici per comprovar que no ens hem mogut de lloc però només de sortir veig que hi ha una cinquantena de persones mirant a través del vidre i tirant fotos a les estrelles. La tarda desprèn glamour, el misteriós glamour de l’Upper Diagonal.

Passo les dues hores següents fumant, anant a buscar crispetes i bevent cava fins vint minuts abans que comenci la gala mentre els meus companys avancen els articles d’aquesta nit. Les primícies. Les dades més cotitzades a les Sales de Premsa. Es comenta poc, però gran part del nostre sector fem aquesta feina amb algunes copes de més, encara que vistes les condicions d’aprovisionament és difícil no acabar amb el cap com una sínia. Mentrestant els vestits es passegen amb elegància, com amb una mena de gràcia divina que ens arranca els ois i els ais de les parts més fosques dels pulmons. Em noto marejat però a punt per l’acció. El Mag Lari dóna el tret de sortida a una nit plena de màgia i glamour. Sobretot glamour. Ara que hi penso, crec que m’he perdut la Itziar Castro a la catifa vermella.

La gala s’inicia amb un número musical, cantat i amb una coreografia digna d’un espectacle de Las Vegas, al més pur estil americà. Un moment, m’ha semblat veure que la Itziar Castro hi participa. M’encanta. Però no s’afegeix al número. La càmera li dedica un primer pla. Està creuant una filera sencera de butaques. Plenes de gent. Deu estar buscant lloc. La intriga és cada vegada més forta. Quan aconsegueix arribar a l’altra banda arranca a córrer com si fos una gasela a punt de ser caçada. Puja a l’escenari. Miro a la meva esquerra i admiro la cara de fascinació d’en Jotaerra. El glamour ha impactat al seu rostre com un tren de mercaderies acabat de descarrilar. Clarament se’ls hi ha anat de les mans. La Itziar Castro feia tard al número musical. Ningú sabia on era. Però ha arribat, sana i esplèndida. Tot segueix segons les divines escriptures. A la sala només hi ha silenci. Un silenci incòmode i claustrofòbic que m’omple d’angoixa cada vegada que respiro. Les parets de la sala es comencen a desfer, o això em penso a mida que la sang se’m acumula al cap. No estic sent professional, necessito menjar. O un cafè, un cafè seria exquisit, però m’he deixat les eines de moldre a casa. No és que hi pensi cada dia. Com més estona segueixo assegut en aquestes cadires metàl·liques decorades amb estampats del segle XVIII més em penso que la sala petarà. D’alguna manera. Ho pressento. Alguna cosa farà detonar l’ambient: un pet, un comentari fora de lloc, una riallada incòmode… Ara mateix tothom és susceptible d’una ensopegada social. I la caiguda serà estrepitosa.

El Mag Lari torna a l’escenari, i afortunadament aconsegueix trencar la tensió que d’alguna manera s’ha generat en el nostre espai. Comença fort, molt fort. La tensió torna i ara ja soc incapaç de contenir-me. Esclato com una granada plena de metralla, i cada riallada perfora els tòrax, les cames i els caps dels presents. De lluny, a la última fila n’esclata una segona. No soc l’únic. En Marc i la Irene al darrere. En Jota-erra segueix rígid, impassible, però ell sol és incapaç de controlar el caos, la sala ha embogit. Ens hem empassat el discurs corrosiu del Mag Lari i comencem a notar la cremor d’estómac. I que sapigueu que no hi ha un millor indicatiu d’aprovació mediàtica que la cremor estomacal d’un discurs ben picant. Ara que hi caic, no ens han portat menjar. Això pinta cada vegada millor.

Anuncien els primers guanyadors i jo soc incapaç d’encertar una tecla. En cap moment se’m va acudir portar un ordinador i ara en pago les conseqüències. En Marc em va avisar, però el que no sabia és que a mi se’m ha de fer tot. La meva memòria no es un xiclet del que se’n pugui fer bombolla. La meva memòria és limitada. Com una regalèssia: si l’estires gaire, es trenca. I això va passar. Afortunadament portava el mòbil nou. Bé, no és nou però funciona i al final està donant el rendiment esperat.

Quan comença la segona part de la gala estem tots fora de control. Les Sales de Premsa són zones d’alt risc d’incendi. La mínima espurna podria fer esclatar l’edifici sencer. Encara no entenc com deixen pujar periodistes als avions. Son un gran risc per a la seguretat. Quan em dono la volta aconsegueixo resoldre la incògnita. Tot aquest enrenou es deu a que han portat el sopar. El sopar, per fi. L’esdeveniment més esperat de la nit: pa de pagès sol, torró d’Alacant, mandarines, plàtans, galetes de fibra i una mica d’oli. De lluny em sembla veure fuet i formatge però els voltors han fet net fa estona. I patates fregides, que es posen de perles. La televisió ha passat a un pla secundari. Seguim bevent cava i discutint la situació mentre intentem mantenir informats els nostres tuitaires.

La gala segueix el seu transcurs i nosaltres també. Em costa seguir el fil del Mag Lari. És una broma. Perquè està fent un truc de màgia amb un cabdell de llana. Pfff. Crec que estic perdent facultats. La Marisa Paredes, que és a qui li fa el truc, s’emociona. A la sala ningú s’emociona. Tots endrapem com panteres. I que ningú s’acosti a dos metres de les ampolles d’aigua. Ara van preuades. Després d’aquesta barreja d’elements gastronòmics l’aigua i el seu efecte sanador son essencials.  Necessito fumar. L’estridència de l’ambient és el més similar a cremar-se per dins, però decideixo demorar la combustió espontània perquè he d’estar pendent de picar les lletres correctes i adjuntar fotografies a les xarxes. De res, desagraïts. Llegeixo com em doneu les gràcies abans que em pugui enfadar. Parla en Joan Pera. Gaudí d’Honor Miquel Porter 2019. Em pregunto perquè li han posat nom a un premi que ja en té. Em pregunto moltes coses. Per què em sento com un conill? Per què tinc la panxa tant moguda? O més important, on és la Itziar Castro? En Joan Pera segueix el seu discurs. Es nota que és un home savi, amb molta vida a l’esquena. Digne d’admiració. Digne de glamour. Més premis. “Entre dos aguas” d’Isaki Lacuesta en porta set i jo em vaig quedar dormint a l’hotel el dia que la feien a San Sebastian. Crec que no estic fet per aquesta vida. La situació em pot. Però fa bona pinta, no us mentiré.

Final dels Gaudí. Últim premi: millor pel·lícula. La sala que fa una estona era minúscula ara és com el saló principal del Palau de Versalles. El cava segueix present al meu organisme. Crec que si la cosa segueix com fins ara vomitaré glamour. Però no, m’he de comportar. Només necessito una distracció. S’obra la porta de la sala i apareix, en perfecta filera índia, un grup d’organitzadors carregats de pizzes. Són les 00:17. Abans que ningú pugui saltar a abraçar-los ja han tocat el dos. No volen quedar-se a veure l’espectacle. Ens observen a través d’una finestra minúscula, com si fossin els encarregats d’un zoològic. No es fiquen a la gàbia si la situació no està controlada i el que és més important, no abaixen la guàrdia fins saber que estan en zona segura. Mai saps com pot reaccionar un tigre davant d’una ració extra de glamour.

Millor pel·lícula: Les distàncies. En Marc, en Jota-erra i la Irene abaixen les tapes dels portàtils. Ara sí. Ja estem.

—Va, nano, marxem —diu en Marc.

Ens acomiadem de tot l’equip.

—Ha estat un plaer, però marxem que tenim pressa —hem d’anar a buscar la Itziar Castro.

I la carretera segueix en la foscor. Sento que res està per sobre de les nostres possibilitats. Sento el cava dins les meves venes. Fem olor d’alta societat catalana.

Deixa una resposta: