Vaig néixer el 1990, i com gairebé tots els nens i nenes de la meva època, em considero hereva de la generació Disney i fan de clàssics com La Sirenita, La Cenicienta, Pocahontas, La Bella y la Bestia, Aladín… i un llarg etcètera de pel·lícules. Les meves preferides eren les que acabo d’anomenar, i no sé si per casualitat o per algun motiu que se m’escapa, hi apareixen les mítiques princeses Disney, les quals, vistes amb perspectiva, no van ajudar a trencar els rols de gènere amb què ha crescut tota una generació de nens i nenes. Un fet, perdoneu-me la gosadia, que ha tingut conseqüències devastadores especialment per a les noies de la meva edat, ja que algunes s’han emportat una bona castanya en adonar-se que els prínceps blaus destenyeixen i que elles són més de prendre la iniciativa i no d’esperar que les salvin.

Potser algú pensarà que amb aquest article em passo de voltes i que filo molt prim. També sortirà el típic “cuñao” que s’atrevirà a dir-me coses com“és cinema” o “ja se sap que és una pel·lícula” o “són dibuixos, així que no exageris”. Tot i així, crec que és innegable que les pel·lícules de Disney tenen una gran audiència arreu del món i una gran capacitat per influir en el seu públic objectiu: els més petits. Així doncs, aquestes pel·lícules, en la meva opinió, han de comptar amb una bona dosi d’igualtat de sexes que afavoreixi el traspàs dels comportaments que els nens i nenes veuen en la pantalla a la vida real.

A la meva època els nostres referents eren, com he dit, aquestes princeses fleumes incapaces de fer res per elles mateixes més enllà de cuinar i fregar que han d’esperar que arribi un home a salvar-les. Blancaneus, per la seva banda, era una noia que cuidava dels set nans: els fregava la casa i els feia el dinar mentre anaven a treballar. La Bella dorment només podia despertar-se amb un petó d’amor vertader que casualment li dona un príncep blau (no pot ser el jardiner o la seva millor amiga?), i per acabar-ho d’adobar tenia tres fades madrines per protegir-la, no fos cas que no es pogués espavilar per ella mateixa… La princesa Jasmine, a Aladín, té un pare entestat en casar-la amb un príncep tant si com si no i malgrat que ella vulgui casar-se per amor. La Pocahontas és potser una de les més afectades, ja que no només s’ha de casar amb el guerrer de la tribu i ha d’estar sota el jou del pare, sinó que a sobre ve un home blanc a domesticar-la i ensenyar-li com s’ha de comportar una noieta de veritat. Per si això fos poc, tenim l’Ariel, altrament coneguda com la Sirenita, la qual ha de renunciar a la seva naturalesa de sirena i a la seva pròpia veu per tal que li creixin cames i pugui anar-se’n amb el guapo de torn. Seràs molt bonica i s’enamorarà de tu, però ja no seràs una sirena i a més no podràs dir res. La Cenicienta crec que és la noia amb menys autoestima del món Disney per a la qual el fet de ser una “chacha” no li permet arribar a l’alçada d’un príncep i aquí fins i tot l’han d’ajudar a fer-se un vestit uns ratolins. Uns ratolins! Si després de tots aquests exemples creieu que exagero, el problema potser el teniu vosaltres.

Ara bé, hi ha esperança. El 1998 Disney va donar vida a la Fa Mulán. Amb aquesta pel·lícula, la factoria Mickey Mouse va sembrar el germen de la rebel·lió i m’aventuro a dir que el personatge va suposar un punt d’inflexió en el món de les princeses. La Mulán és una guerrera que es fa passar per un noi per anar a la guerra en lloc del seu pare, que és molt gran. La tia porta armadura i monyo, corre, lluita… i finalment salva l’emperador de la Xina. Crec que l’he vista més de tres centes vegades i fins i tot a dia d’avui no em fa res tornar-la a veure no només perquè la Mulán és una gran heroïna, sinó perquè la música i tot el conjunt de la pel·lícula és simplement espectacular.

Sembla que Disney va aprendre la lliçó i es va posar les piles en matèria d’igualtat de gènere, ja que després de Mulán han vingut pel·lícules com Brave, Vaiana, Enredados… en què, per sort, les seves protagonistes actuen per si mateixes i tenen idees pròpies més enllà de casar-se amb el príncep. També tenen qualitats que van més enllà de la bellesa o la simpatia, de manera que estan caracteritzades per tenir poders, una gran valentia, uns ideals, uns valors ferms… i només un vestit bonic.

Tot i que encara queda un camí força llarg per recórrer per aconseguir un món més just pel que fa a la igualtat entre homes i dones, crec que anem pel bon camí i el cinema d’animació n’és un bon indicador. Poc a poc anem prenent consciència que els rols de gènere que fomenten la desigualtat entre homes i dones no ens afavoreixen a nivell social i que el cinema té un paper important a l’hora de fer campanya per la igualtat.

Deixa una resposta: