Des de sempre hem sentit a dir que el teatre és terapèutic per aquell qui fa i per aquell qui mira. Divendres, però, a l’ETC de Vic vam assitir a Dos machos verdes fritos (La Bacanal) un espectacle on no només se sent a dir, sinó que els mateixos actors avisen al públic que estan davant d’un “espectacleteràpia”: vosaltres pagueu i nosaltres ens curem.
Entre monòleg i vodevil ens trobem davant les misèries dels personatges que encarnen David Verdaguer (premi Gaudí a millor actor 2015) i Òscar Machancoses. La vida -però sobretot les dones- els han maltractat i troben que l’única i la millor manera de superar un desamor és expressar-ho obertament tot compartint les penes amb els amics. I aquests amics són el públic, que respon amb la complicitat que se li demana des d’un bon principi.
El show s’inicia amb breus notes que ens remeten a pel·lícules ben conegudes i el que ve a continuació és, precisament, un repàs de la història de desamor de David Verdaguer amb una quantitat infinita de referents als tòpics amorosos de la gran pantalla que ens fan adonar de què estem esperant realment de l’amor de la nostra vida.
I mentre David Verdaguer xerra i xerra pels descosits, Òscar Machancoses, ocupant el paper de basc callat i soso, ens regala les cançons de sempre (i alguna de creació pròpia) que ajuden a fer avançar l’espectacle i situen ràpidament el públic -que canta entusiasmat- a cada fase concreta del desamor.
Amb aquest parell de personatges típics -el que xerra i el que escolta; el que diu i el que rep; el que toca i el que canta-, una bona dosi d’humor -a vegades més ben aconseguit que d’altres- i un tema tant ben triat com el procés de desamor -que sempre enganxa a tort i a dret i que a tothom fa gràcia-, el show aconsegueix no només fer teràpia als actors, sinó també fer teràpia al públic, que durant poc més d’una hora se sent integrat dalt de l’escenari i pot aïllar-se del món exterior i sortir convençut que la porta de la il·lusió sempre està oberta.