L’arribada de Phileas Fogg a Londres després de completar l’aposta i el viatge de 80 dies, ha produït una gran exaltació mundial. Tant ha estat l’abast de la proesa que la Reina Ginebra organitza una vetllada al voltant de la taula rodona amb convidats estrella de la literatura i la història.
El Rei Artús no pot acudir a la cita perquè té una reunió d’alt i rigorós secret fora del país. De totes maneres, tots els convidats arriben al voltant de quarts de 7 de la tarda per entaular-se i començar l’àpat a les 7. L’acte es desenvolupa correctament: els assistents mengen, beuen i es posen al dia de les seves anècdotes, cada dia més sorprenents i inversemblants.
Cap a les 8.30 els plats de les postres comencen a estar buits i els convidats aprofiten per arribar-se fins a les latrines o per estirar les cames pel magnificent castell. D’aquesta manera fan baixar el sopar i fan temps per esperar l’arribada dels músics i joglars que vénen carregats de melodies, històries i cançons.
Enmig de tanta bogeria, gaudi i eufòria festiva, un crit esfereïdor travessa com un punyal el castell que acull l’esdeveniment.
El crit, produït per les cordes vocals afinades d’en Tarzan, acapara l’atenció dels assistents que es mouen cap a l’escriptorium, sala d’on prové. De seguida tothom s’adona de l’esglai: Juli Cèsar jau al terra totalment inconscient… més aviat mort. Ara les òrbites oculars dels assistents es dirigeixen cap a uns i altres a la cerca d’un possible culpable: què li ha passat al dictador del territori més gran existit mai? Qui és el responsable d’aquest assassinat?
Sherlock Holmes, acostumat a aquestes situacions, fa el primer pas, s’ajeu al costat de l’emperador i comprova que, efectivament, és mort. La causa són dos forats a la vena jugular que han provocat, també, un gran vessament de sang. Automàticament tothom dirigeix els ulls al comte Dràcula qui s’amaga darrera la capa roja com aquella mateixa sang i nega amb un subtil moviment de cap.
Holmes ressegueix l’escena intentant esbrinar la possible arma del crim però només la taula resta tacada i cap més pista sembla envoltar l’estança.
Es comença a trencar el gel i Mr. Hyde pronuncia allò que semblaria una confessió poc oportuna quan és tallat immediatament pel Dr. Jekyll. Per acabar amb la fredor del moment, Assegurançatòrix opta per un cant fúnebre tocat amb la seva arpa entonat per la veu melodiosa d’Alícia. Mentrestant, Lancelot s’acosta tendrament a Ginebra i Vito Corleone i Phileas Fogg surten de la sala tot encenent-se un havà.