Qualsevol llibre que al títol tingui alguna referència clàssica m’atrau, de manera que en veure “Troya”, se’m van encendre els ulls. El que em va acabar de convèncer va ser llegir a la contra “su versión moderna de La Ilíada”, i així és com vaig acabar amb El asedio de Troya, un llibre que edita Galaxia Gutenberg, entre les mans. Ja només quedava que el llibre fos bo i estigués a l’alçada.

Aquesta narració de Theodor Kallifatides ens situa en un petit poble grec i en plena Segona Guerra Mundial. Grècia està ocupada pels nazis, i tot i que els bombardejos per les tropes aliades són constants, els seus vilatans intentaran seguir amb les seves vides i portar una vida normal. Així doncs, sota aquesta aparent normalitat, els nens i nenes van a l’escola, i allà la mestra els narra la guerra, però no la que viuen, sinó la guerra de Troia, i és així com el relat passa d’una guerra a l’altra i d’una època a una altra.

Les coses com siguin. Kallifatides no és Homer. I sí que la reinterpretació que fa de la Ilíada és prou bona, però l’escriptura de la guerra de Troia en clau moderna no és el veritable objectiu del llibre, sinó anar més enllà i fer una lectura més transversal i profunda. Kallifatides pren la guerra de Troia com a model per establir un paral·lelisme, en aquest cas, amb la Segona Guerra Mundial en un binomi entre passat i present que té un denominador comú: una guerra. Així doncs, a mesura que avança la narració, el lector i els propis protagonistes s’adonen que per molts segles que passin, la guerra, sigui la que sigui, sempre és igual i no hi ha ni vencedors ni vençuts, ni bons ni dolents, sinó que només hi ha dolor.

A banda d’això, pel que fa a la reescriptura de la Ilíada, s’ha de dir que és una bona manera d’acostar aquesta obra al lector actual, de vegades poc temptat a llegir els clàssics. Kallifatides, a diferència d’Homer, ens dona una visió més humana de la història, ja que hi elimina el paper dels déus i ens mostra els sentiments i pensaments que podrien haver assaltat a cadascun dels personatges d’aquesta obra èpica universal. Per altra banda, no escasseja en detalls a l’hora de parlar de la batalla i la cruesa de la guerra i dóna tots els detalls escabrosos que Homer es va deixar pel camí.

Sens dubte estem davant d’una obra que ens acosta a un dels clàssics més importants de la literatura i que confirma que per molts segles que passin i per molt que el món canviï i avanci l’ésser humà segueix sentint el mateix que fa 3000 anys: amor, ira, passió, dolor, orgull, decepció, pena, por…

Agradarà a…

A aquells que tinguin ganes d’acostar-se o rellegir un clàssic. També a aquells que tinguin ganes d’anar més enllà i reflexionar sobre la condició humana i la guerra com a concepte.

No agradarà a…

A aquells que no tinguin ganes de reflexionar i llegir sobre temes bèl·lics.

Anterior“Moteros tranquilos, toros salvajes”
Següent“Lisístrata”, la revolta de les dones gregues
Avatar photo
Soc filòloga clàssica i amant de tot allò que tingui a veure amb grecs i romans. Lletraferida de cap a peus que té com a ofici l'ensenyament i a més la correcció, la maquetació i l'edició de textos. Em passo el dia envoltada de textos, llibres i ordinadors. Amant de les fotos, els viatges i les històries.