M’estimes? Als infants se’ls demana això moltes vegades i per vici acaben dient que si, però ho diuen de veritat o han après què han de respondre per tal que els adults estiguin contents? I si diuen que no, què passa? I què hi ha quan els demanen a qui estimen més, si al pare o a la mare? Hi havíeu pensat mai en tot això? Què els passa pel cap a ells? Què senten? Des del meu punt de vista, el costum de posar a l’infant entre l’espasa i la paret en públic l’hem d’anar perdent, perquè aquestes preguntes en sí són molt potents i la paraula t’estimo és molt íntima per anar-la fent servir per quedar bé o per fer una gracieta en un dinar familiar o entre amics. Relacionat amb aquesta reflexió personal, aquesta setmana us vull mostrar uns contes que parlen de tot plegat.
T’estimo (quasi sempre)
L’Anna Llenas, molt coneguda per ser l’autora de l’àlbum il·lustrat El monstre de colors, un conte on explica diverses emocions associades als colors, també ha escrit T’estimo (quasi sempre) de l’editorial Estrella Polar. Aquest conte parla de què és estimar en essència, d’acceptar les diferències del altres i de la tolerància per obtenir relacions sanes. Explica que pots estimar molt algú però al mateix temps et pot fer enrabiar, i no passa res. A més, les il·lustracions són molt divertides i estan elaborades per la mateixa autora i utilitzant una tècnica mixta i collage.
Endevina com t’estimo
Un altre conte molt interessant i bonic, ja que les il·lustracions són molt acurades i pintades amb aquarel·la, és Endevina com t’estimo de l’editorial Kókinos. El conte parla de dues llebres que volen expressar com s’estimen i s’adonen que no és tan senzill com sembla. En el fons, parla de com expressar amb paraules un sentiment tan profund com l’amor. És un conte que pot anar molt bé per aprendre a verbalitzar els sentiments, ja que són conceptes tan abstractes que va molt bé posar exemples palpables per anar practicant tan petits com grans.
Perquè t’estimo tant!
És un conte de l’editorial Baula que parla sobre l’amor incondicional d’una mare i sobre l’etapa en què els més petits no paren de fer preguntes tot el dia (segur que això us sona). És un conte més planer que als anteriors, però molt bonic i dolç, amb il·lustracions molt netes.
Un corazón que late
Per últim, un conte de tapa dura per als més petits, però també per els més grans, de l’editorial Kókinos. Un conte que fa un zoom des de l’univers al petit cor d’un nadó dins la panxa de la mare. Una obra d’art que pot donar peu a parlar des del concepte gran-petit, a l’amor d’una mare, l’arribada d’un petit a la família o de la pregunta d’on venim? Aquest últim conte me l’ha recomanat una amiga i companya d’estudis, Mariona Prats, mestra d’educació infantil i especialista en literatura infantil i biblioteques escolars. Ella treballa com a assessora a escoles i biblioteques per fomentar recursos i idees per treballar la poesia a l’escola.
A toc de nota, el proper 3 d’octubre hi ha el primer Festival de Criança a Nou Barris, amb actuacions, xerrades, tallers, espais per jugar amb infants de 0-3, etc.
