Sherlock, Holmes, Colombo, Poirot, Spade, Marlowe tots detectius clàssics de la literatura, el cinema i les sèries. Però tots tenen una cosa molt en comú. A part de les excentricitats, tots són addictes a alguna cosa. Per què els detectius privats clàssics (i també moderns) acostumen a tenir aquesta característica? Es veuen superats pels escenaris tòrrids als quals estan exposats? La conciliació de la vida personal amb al professional no és la millor? El cert és que no se quina és al resposta a totes aquestes males vides que acostumen a portar, però és evident que als escriptors els agrada que els seus detectius tinguin aquestes debilitats, o necessitats.
Intentarem desgranar alguns casos de detectius addictes i especular sobre el perquè d’aquesta addició.
Auguste Dupin
Creació de relatista i escriptor nord-americà, Edgar Allan Poe, i considerat el primer detectiu de la primera novel·la detectivesca o enigma, Els crims de carrer de la Morgue. Si Sherlock Holmes (el detectiu mes famós) fumava amb pipa no va ser casualitat, ja que Conan Doyle va agafar aquesta característica del pioner. Un gran addicte al tabac, el detectiu parisenc Auguste Dupin.
Sherlock Holmes
Detectiu de detectius i el gran impulsor (al meu parer) del prototip d’excentricitats i addiccions per tots aquells que han vingut després. De fet, és curiós que tothom sàpiga que Holmes era un addicte i només es mencioni la cocaïna. És sabut que el famós detectiu s’injectava cocaïna, concretament en una solució del 7% i feia servir una xeringa que guardava en un estoig de cuir marroquí, o així ho especifica el Dr. Watson, qui expressava la seva gran preocupació per l’ús d’aquest estupefaent. Ara bé, ni en Watson nin ningú es preocupava per les grans quantitats de tabac que arribava a fumar ni per les dosis de morfina que arribava a barrejar amb el consum de tot això. Detectiu de detectius i addicte d’addictes, potser.
Guillem de Baskerville
Monjo i detectiu medieval. Aquest personatge creat per Umberto Eco a El nom de la rosa i interpretat per Sean Connery al cinema era d’allò més viu i despert per tal de desfer la trama d’un monestir benedictí. Tot i que no en el llibre no a la pel·lícula s’especifica literalment, sí que es deixa mig entreveure que Baskerville inhalava algun tipus d’herba per poder fer algun tipus de “viatge astral” i ajudar-lo a estar més lúcid.
Sam Spade
El detectiu creat per Dashiell Hammett era un alcohòlic. Però d’aquells de campionat. I a més, ni Hammet ni ell es tallaven un pèl, perquè se’l descriu tot sovint bevent. A més, l’home era de paladar poc exquisit, no tenia cap tipus de mirament ni d’exigència. No necessitava whiskys de malta de 20 anys de maduració, sinó que un bon rom amb cola li anava de perles.
Philip Marlowe
A veure, si parlem de la literatura de Hammett, també hem de parlar de la de Chandler, els dos pioners del que es coneix com a novel·la negra americana o hard-boiled. I es que el detectiu de Raymond Chandler. Marlowe era un gran bevedor, igual que Spade, però és que el seu creador també ho era, i d’allò mes, ja que segons biografies no només bevia quantitats ingents d’alcohol sinó que a més era un mal bevedor, d’aquells que tenia idees brillants i mai se’n recordava. Ves a saber quina novel·la més hagués pogut escriure si l’alcohol no hagués fet estralls en la seva memòria.
Kurt Wallander
Va, anem cap al nord que cap allà es passa molt de fred i sempre va bé una mica d’ajuda per escalfar els peus. Wallander és el detectiu creat per Henning Mankell. Si heu llegit mai alguna el detectiu Wallander ja sabreu a hores d’ara que és com el Carvalho, però en lloc de gastar en menjar i detallar-ho al màxim ho fa amb la cervesa. No recordo escena, ni capítol, que veiés Wallander sense una cervesa, tant li era si havia menjat abans o no, i qualsevol hora del dia era bona.
Harry Hole
Ja deia jo que els nòrdics pateixen molt fred de peus i una copa els ajuda. El detectiu de l’escriptor noruec Jo Nesbo n’és un altre cas. Harry Hole és totalment conscient del problema que té amb l’alcohol, i més enllà de la lluita contra el crim, es passa els llibres lluitant contra el fantasma de l’alcohol i s’hi esforça i intenta substituir-ho per altres addiccions no tant nocives com veure la televisió de manera compulsiva o fer intents amb el gimnàs, però l’alcohol sempre torna.
I per acabar una reflexió final. He intentat buscar alguna dona detectiu addicte a alguna substància, però la veritat és que és una tasca complexa. Primer de tot no són gaires les dones detectius clàssiques, perquè antigament no eren els dones qui treballaven en investigacions i menys si les havien de liderar. Les detectius més clàssiques trobem són al Miss Marple, potser addicte al te i a les pastes de les 5 de la tarda i la Scarpetta, possiblement addicte a cuinar i fins i tot potser als bisturís. I per què no la Lònia Guiu (ep, terreny català), que se li podria computar una certa addicció al cafè amb llet, però res tant lluny com les addicions descrites anteriorment. Així que ja ho sabeu, caps de policia, poseu dones al capdavant de les investigacions que són les que tenen menys contratemps!
