El desorden que dejas de Carlos Montero va ser la novel·la guanyadora del Premi Primavera l’any 2016, i enguany ha caigut a les meves mans.

La història està narrada en primera persona per la Raquel, una professora de literatura sense plaça fixa que accepta una substitució de sis mesos en un institut de Novariz, el poble natal del seu marit. Les sorpreses arriben el primer dia de classe, quan la cap d’estudis del centre li explica que la seva predecessora, Elvira o Viruca, es va suïcidar, i quan un alumne anònim li escriu una nota en què li pregunta quant de temps trigarà ella a morir. Després d’un primer dia traumàtic, la Raquel s’entesta en descobrir qui està darrere de l’amenaça, fet que la porta a indagar en la vida de Viruca, l’antiga professora. La curiositat per la vida de la seva predecessora i per esbrinar què li va passar va creixent alhora que les amenaces dels alumnes es van tornant cada vegada més explícites i sinistres.

Tot i que pugui semblar que és novel·la centrada en l’assetjament d’uns alumnes a una professora, la història esdevindrà un thriller d’allò més pervers i excitant.

La trama

L’argument de la novel·la està més que ben construït i no hi ha ni una acció ni cap diàleg que no estiguin calculats al mil·límetre i que no tinguin un sentit o una finalitat dins del thriller. És un exemple ben aconseguit del domestic noir, una variant de la novel·la negra en què l’investigador dels fets i qui resol el crim no és un investigador o un policia, sinó un personatge “domèstic” (d’aquí el nom) o, com diríem vulgarment, una persona normal.

Per altra banda, la gràcia recau en què, quan tot apunta a un cas d’assetjament, la narració fa un gir per tornar-se cada vegada més fosca. Aquest cop d’efecte s’aconsegueix amb una tensió constant i uns cliffhangers que t’empenyen a llegir més i més.

Tot i així, malgrat ser un thriller, també ens porta a temes més íntims, de manera que ens fa reflexionar sobre la fragilitat de les relacions i de com els secrets ens allunyen dels nostres éssers estimats i de nosaltres mateixos.

Els personatges

Crec que la psicologia de tots els personatges estan ben treballada, especialment la de protagonista. La Raquel és una dona transgressora i molt actual amb la qual molts es poden sentir identificats; no és una tia perfecta i a la vida, com tots, l’ha cagat més d’una vegada. A més, la manera com “ella” ens narra els fets i les seves sensacions, emocions i sentiments, ens porta a comprendre-la i a posar-nos en la seva pell, fins al punt que a través de la Raquel sentim por, pena, excitació, curiositat…

M’ha agradat sentir també la veu de Yago, un altre personatge molt ben treballat. Al principi la seva actitud i el seu caràcter no estan gaire definits i és un personatge que el lector no sap ben bé per on agafar. Tot i així, els dubtes es van dissolent poc a poc i amb un bon regust.

El llenguatge

Un altre dels punts forts del llibre és el llenguatge i el to amb què està narrada la història, ja que els diàlegs i els monòlegs interiors dels personatges semblen trets d’una conversa real entre dues persones, la qual cosa els fa més pròxims al lector i ens endinsa, encara més si cap, en la novel·la.

Així doncs, amb aquests tres grans arguments, es exhorto a llegir aquesta fantàstica mostra de domestic noir i una novel·la excel·lent que a mi només em va durar dues tardes entre els dits.

Deixa una resposta: