Molt poca gent és conscient de la feinada que comporta gravar qualsevol cosa que tingui cara i ulls. És veritat que avui en dia les càmeres dels mòbils ho tenen pràcticament tot, però amb posar un trípode i fer zoom no n’hi ha prou. Qui ho diria, eh? Encara que els més aficionats o fins i tot fanàtics del cinema ja deveu haver vist tots els making of de les pel·lícules de’n Nolan i ja sabeu de què va el tema, oi? En aquest cas, hauríeu d’estar escrivint vosaltres aquest article mentre jo m’afarto de Chettos Pandilla al sofà de casa meva. Colla de ganduls, ningú us obliga a llegir això. Perdoneu-me, no he tingut gaire bon dia. Encara arrossego seqüeles del 66 SSIFF i no controlo aquests atacs d’ira tan espontanis. M’han recomanat un parell de psicòlegs, però prefereixo calmar els nervis dormint; no requereix tant d’esforç.

De què parlava jo ara? Ah, sí. Dels rodatges. De fet, això us volia explicar, però per anar bé, hauríeu d’estar atents. Si més no, una mica. Sí, podeu menjar mentre llegiu. I fumar també. De fet, feu el que vulgueu mentre em deixeu tranquil una estona. El que us deia era que fa uns quants dies (més aviat un mes), vaig anar cap a Barcelona, on l’equip de 5 minuts tard em va acollir unes hores per ensenyar-me com funciona un rodatge. Sí, els de’n Nolan tenen coses molt grans de ferro que giren, ja ho sé. Però vosaltres ho heu vist per la tele, que no és el mateix. Hòstia puta.

Uns dies abans, m’havia posat en contacte amb la Núria Muñoz, una de les qui talla el bacallà a la producció de la sèrie. Em va comentar que amb el marge que l’avisava, em podia fer un lloc a l’últim rodatge de tots. Una mica més i em quedo sense reportatge, menys mal que tinc una flor al cul i vaig ensopegar un dia que tenia festa. Vaig agafar el tren i em vaig plantar a Barcelona cap a quarts de vuit. Havia d’anar cap a Can Batlló, que és on rodaven l’últim capítol de la segona temporada.

Un moment, no anem tan ràpid. He de fer un petit incís. Encara no us he parlat de 5 minuts tard, un gran descuit per part meva. 5 minuts tard és una sèrie que, fins ara, consta d’una temporada de deu capítols (l’últim és un making of) i que s’emet per Betevé. Cada capítol té una durada de cinc minuts, de temàtica diversa, els quals exploren les inquietuds dels seus personatges quan s’han d’esperar per fer qualsevol cosa (quedar amb algú, entrar dins d’un lloc…) i res surt com un espera. Altament recomanables. Duren cinc minuts, no sigueu ganduls, apagueu la televisió i doneu-hi un cop d’ull.

Quan vaig arribar al lloc del rodatge, un carrer estret amb naus industrials a banda i banda, hi havia un circ muntat. Focus amunt i avall, una taula amb una mica de pica-pica, micròfons estesos al terra, amb perxa i sense perxa, càmeres, una cadira amb un petit focus on hi havia dues noies, una asseguda i l’altra dreta, maquillant-la, carpetes plenes de papers on s’hi apuntaven coses i mòbils que sonaven de forma intermitent. «Has anat a buscar paper de vàter?» Deia la veu que parlava per telèfon. Com que no podia sentir què deien a l’altra banda de l’auricular, sóc incapaç d’explicar-vos com es va resoldre la situació. La Núria em va presentar l’equip original, cadascun endinsat en les seves tasques. La primera en saludar-me va ser l’Anna Tabernero, l’altra que talla el bacallà. Seguidament, l’Alberto Dexeus, la Maria Teresa Garcia i la Clara Renau, guionistes i directors dels diferents episodis. El primer que em van fer saber era que entre els tres s’havien repartit un total de vuit capítols, tres cadascun, excepte la Clara que en tenia dos. Cada capítol està escrit pel mateix que dirigeix, però això no vol dir que els altres dos es quedin de braços creuats. Ja tenien altres feines, com per exemple controlar que els temps del rodatge anessin a l’hora, marcar cada seqüència per tal de tenir ordenat el muntatge posterior o assegurar-se que tothom fos al lloc que li pertocava.

Més endavant em va presentar la resta de l’equip: en Jaume, director de fotografia, la Sandra, maquillatge, en Keko, gaffer, la Berta, directora artística, en Marcel, so i la Yaiza, focus. Sembla mentida que es necessiti tanta gent i tantes andròmines per gravar una cosa tan curta. Sí, ja sé que a les pel·lícules de’n Nolan hi ha molts extres i que la taula de càtering deu ser immensa. Però és que en Nolan treballa amb pressupostos infinits, collons.

Em vaig quedar fascinat amb com els electricistes pujaven i baixaven escales per muntar focus, reflectors, enganxaven cables a la paret amb cinta adhesiva, es passaven connectors els uns als altres, endollaven, desendollaven, s’escridassaven tot fent broma mentre el director de fotografia donava instruccions per tenir bona llum. Una cosa em va quedar clara: gravar a l’aire lliure és una putada. Si graves de dia, has d’esperar que faci sol, però no en excés per evitar reflexes, i si graves de nit, et toca muntar i desmuntar tota aquesta parafernàlia.

«Tothom a lloc!» vaig sentir que deia algú mentre observava com la noia a la que maquillaven s’aixecava i es posava bé el micròfon. «Tenim els kebabs?», deia un altre. Al capítol n’hi havia una que menjava kebab, però això és el menys rellevant. Assaig general. Sí, com al teatre. Però no del tot. En un assaig general davant la càmera, els actors repassen el text, però del que es tracta és de fer els últims retocs a nivell d’il·luminació i fotografia. «Els plans estan ben enquadrats?», «Hi ha alguna part il·luminada que no hauria d’estar-ho o viceversa?», entre d’altres. La Núria, amb la claqueta a punt davant de la càmera, esperava que tot l’equip es situés a darrere. «Aquest és el moment de més batibull de la gravació, quan comencen les negociacions». I així va ser, va començar l’eterna lluita entre departaments, cadascú donava el seu punt de vista: un focus no estava bé, però en realitat sí, la càmera havia d’enfocar més a la dreta, o a l’esquerra, però en realitat no, un cartell que quedava massa amunt i s’havia de rectificar, la perxa amb el micròfon havia d’anar més amunt, però en realitat no perquè sinó no se sentia, etc. Cadascú mirava cap on l’interessava. I és normal.

Ah, això no us ho he dit. Passaven avions. Molts avions. Sí ja sé que de primeres això no té res a veure, però és un dels grans problemes de gravar a l’aire lliure. Us respondré abans que em torneu a tallar: a en Nolan això no li passa perquè majoritàriament grava en estudis, grans naus edificades per al divertiment dels seus espectadors. Pa i circ.

Cada vegada que passava un avió s’havia de tallar i començar de nou. Un cacau. Les turbines, que giraven a tota marxa, interferien amb el so que havien de captar els micròfons, per la qual cosa, d’haver seguit gravant, els diàlegs del capítol haguessin quedat ofegats per un so similar al d’una batedora amb la bateria a punt de fer llufa, plena de  plàtans madurs, d’aquells que tenen la pela pràcticament negra perquè porten una setmana a la nevera. Sí, així de desagradable. Imagineu-vos doncs com n’és de difícil fer cinema. I sí, tothom podria fer filigranes amb quaranta milions o més a la butxaca. És una bajanada el que els americans es gasten en fer cinema.

El que havia començat com un projecte de carrera, va acabar seleccionat per Betevé com a pilot de Tube d’assaig, es va transformar en un Verkami de dos mil cent euros i finalment ha acabat esdevenint un projecte premiat amb trenta mil euros dins del mateix programa. Per tant, agafeu-vos fort, que les bones idees fan més goig amb un bon pressupost. Ja ho va deixar clar Santiago Russinyol a l’Auca del Senyor Esteve, és ben bé que l’art carda fàstic, si no tens diners, ja pots plegar.

Trobareu tots els episodis de la primera temporada a la seva pàgina web: https://5minutstard.com/

AnteriorMeravelles de Portugal: ‘Lisboa, llibre de bord’, de José Cardoso Pires
Següent“Fas 6 anys. Tria un llibre”
Avatar photo
Lector de cerveses i bevedor de llibres. Fanàtic compulsiu de la sèrie B i el terror. Si sabeu el que és bo, fareu bé de no llegir-me.