Algú com jo, és a dir, que odia el Nadal i tot el que representa, és la persona indicada per jutjar amb certa objectivitat una pel·lícula de Nadal. Aquells amb esperit nadalenc són immunes a les cagades que hi pot haver en una pel·lícula d’aquestes característiques que, tot i les petites variants entre unes i altres, sempre acaba enviant el mateix missatge: la hipòcrita idea d’aparcar les desavinences, reunir-se amb amics i familiars i creure en alguna mena de màgia còsmica que ens fa a tots més bones persones encara que sigui només per un dia. I això és precisament el que fa Crónicas de Navidad, una pel·lícula nadalenca que trobareu a Netflix.

La pel·lícula ens explica la història de dos nens que han perdut el seu pare i que veuen com la seva pare es passa el dia treballant. Resulta que el seu pare, cada Nadal, es dedicava a gravar en vídeo la festa familiar. La filla petita, com que troba a faltar el seu pare, agafa la càmera i es disposa a ferel mateix. La nit de Nadal, la mare dels nens haurà de treballar i ells esquedaran sols. Al més pur estil Solo encasa idearan una estratagema per enxampar en Santa Claus baixant per la xemeneia. A continuació, quan això passa, surten a buscar-lo i acaben dalt del trineu i en una aventura a contrarellotge per salvar el Nadal.

Tot i que en una pel·lícula de Nadal costa que ens creguem els personatges, Crónicas de Navidad té un punt d’originalitat, ja que en Santa Claus, entre alguns obstacles, haurà de convèncer alguns personatges que ell és el veritable Santa i no un simple home disfressat, cosa que farà d’una forma molt expecial. Tot i així, el número musical que es marca està totalment fora de lloc i arriba, fins i tot, a esdevenir ridícul.

Potser el que menys funciona a la pel·lícula és la nena. El seu esperit ultra positiu i ultra nadalenc resulta fins i tot pesat. Podríem dir que m’ha resultat odiosa moltes vegades, però dins d’uns límits acceptables tenint encompte que es tracta d’una pel·lícula on l’essència és l’esperit nadalenc, del qual ella en té totes les reserves plenes.

Per contra, els elfs màgics que els ajuden a acomplir la seva missió, sónmolt divertits i recorden als Gremlins, una d’aquelles pel·lícules familiars que cada Nadal feien a la televisió. Protagonitzen alguns gags divertits, com per exemple quan deixen KO una banda de mafiosos.

Deixant de banda que és una pel·lícula de Nadal i que, com he dit, no m’agradael Nadal, crec que pot agradar als més fans d’aquesta mena de pel·lícules. Tot i així, no crec que passi als annals de la història ni que esdevingui una pel·lícula de referència pel que fa a pel·lícules de Nadal. Per tant, siaquests dies, després d’atipar-vos com porcs, teniu ganes de veure una pel·lícula per a tota la família, no és una mala opció, però ja us aviso que l’oblidareu tan aviat com feu la digestió.

Deixa una resposta: